Pàgina d'inici » Dietari » Gairebé fa riure

Gairebé fa riure

Tot allò que ens allunya dels altres ens allunya de nosaltres. Una frase que pot semblar perfecta. I no només per la seva construcció formal sintàctica, impecable. També per tot allò que aporta de significat, de contingut per entendre’ns. Forma i contingut. Fa ja uns quants anys que la va escriure un amic d’aleshores. I el cas és que encara ara no trobo prou arguments ni per estar-hi a favor ni per estar-hi en contra. La frase sembla brillant. De vegades, però, m’he hagut d’allunyar d’algunes persones per tal d’estar bé amb mi mateix. O, si més no, així me n’ha fet l’efecte. De manera que, quan m’ha semblat que efectivament n’he quedat alliberat, no m’he notat gens lluny de mi mateix sinó al contrari. Però no acabo d’estar segur que aquest argument pugui refutar del tot la frase en qüestió. Perquè hi ha les persones estimades, íntimament estimades. Potser sí, aleshores, que la frase podria començar a adquirir un cert sentit versemblant. Perquè, si et sents allunyat de la persona que estimes, potser sí que pots aleshores també sentir-te allunyat de tu mateix. Estimar equivocadament, o pensar-t’ho. L’amor potser només pot començar a partir de l’amor que cadascú senti per ell mateix. Si no t’estimes tu mateix, és difícil que puguis estimar cap altra persona i lliurar-t’hi. I tampoc no estic segur, ara, que això signifiqui cap llum per desxifrar el sentit de la frase aparentment tan impecable. Deu ser un aforisme que, igual que molts d’altres, es pot llegir perfectament en sentit contrari. Gairebé fa riure i tot.

2 thoughts on “Gairebé fa riure

  1. Bona frase, que m’ha fet pensar. De primer moment he entès que “els altres” és referia a tota persona vivent, al proïsme. Més endavant veig que feu referència a les persones estimades.
    Fins no fa gaire en una cova propera al monestir de Montserrat hi vivia un monjo, em sembla que es deia Basili. Vivia sol, tot i que si es donava el cas acollia gent marginada i malalta. A mi, la figura de l’anacoreta m’acompanya; Em consola saber que existeix gent d’aquesta mena. La religió mai ha vist malament que una persona s’allunyi de la vida mundana si tanmateix aquesta el distreu d’allò que realment importa. Però no tots els allunyaments són iguals.
    Un cop uns periodistes van anar a veure el pare Basili i després de tocar diverses qüestions referents a la vida solitària al final li van preguntar: ja que vós voleu viure sol, us hem molestat amb la nostra visita? I ell respongué: si he vingut aquí per què ningú em molesti, com podeu pensar que m’heu molestat?
    Parafrasejant la sentència del vostre amic, doncs, penso que es pot ben bé dir: tot allò que m’apropa a mi mateix, m’apropa als altres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s