Les persones que llegeixen callen

És possible que a alguns de vostès tot plegat els sembli desmesurat. No pas a mi. A mi em sembla una de les definicions més precises i emocionants de la literatura. Crec que la nostra vida és als llibres. La nostra vida ha estat ja relatada i explicada al llarg de tot el procés històric que arrenca en el moment que hi va començar a haver paraula escrita. No és una vida unitària. Són fragments de vida que, units, componen la nostra. Saps que ets davant d’un gran llibre quan allò que s’hi explica notes que ha format des de sempre part de tu mateix i en aquell moment una guspira, intensa però fugaç, il·lumina la teva veritat, el teu bri de veritat. A “La Muntanya Màgica” (pàgines 719 i 720 de l’edició de La Butxaca), el personatge Settembrini -sempre el mateix, quin vici i quina mania!- diu: “…es tractava de la literatura com a impuls de la humanitat, de l’esperit de la literatura com a esperit mateix, el miracle de la unió anàlisi-forma. Era aquest, el que desvetllava la comprensió de tot allò humà, el que eliminava prejudicis i convenciments necis, el que portava l’honestedat, l’ennobliment i la millora del gènere humà. Creant el refinament i el sentit morals més extrems, lluny de fanatitzar educava en el dubte, en l’equitat, en la tolerància, tot i que tolerància aplicada al mal esdevé sempre un crim. L’efecte purificador i santificador de la literatura, la destrucció de les passions a través del coneixement i de la paraula, la literatura com a via de comprensió, de perdó i d’amor, el poder alliberador de l’idioma, l’esperit literari com el fenomen més noble de l’esperit humà en general, tants i tants literats com a persones envejables.” Sí, així parla el personatge Settembrini, que sempre em sembla lúcid, en aquest episodi del llibre de Mann. He de dir que, a la que m’he sentit perdut, enfonsat fins i tot en el forat més profund del més profund dels pous, sempre fins ara l’agafador, aquest flotador que tantes vegades necessitem per no acabar ofegats del tot en aquest mar d’estupidesa que ens envolta, ha estat per a mi un llibre, un poema, una paraula dita, llegida i escoltada, aquestes paraules de Settembrini per exemple. Definició desmesurada per a alguns, potser, no ho sé. El món, però, suposo que encara es deixa dividir entre les persones que llegeixen i les que no llegeixen. I és difícil donar consells. I Impartir lliçons de literatura segurament no serveix de res. Com a molt, et puc dir els llibres que he rellegit i els escriptors que més m’han agradat. En fi, les persones que llegeixen callen, i no fan soroll. I recorda que hi ha aquella petita escultura a l’entrada de la zona de vianants de Rotterdam. Una figura femenina asseguda amb un llibre a les mans i en posició de lectura. “La dona que calla”, es diu l’escultura. Podria ser també un home, tanmateix.