Laberints

Els laberints ho són perquè, al cap i a la fi, algú algunes vegades n’ha acabat sortint. Pel que sigui i com sigui. Penso en els laberints de Max Aub quan diu que, si mai ningú no n’hagués sortit, no hi hauria manera d’haver arribat a saber que els laberints existeixen i que, en canvi, no passa el mateix amb la mort i la certesa plena que en tenim. ¿Qui n’ha tornat, però? ¿Llàtzer? ¿I què va explicar-ne? Res. Allò no passà de ser un conte. Però de Creta, i del laberint de Minos, sí que en va sortir algú. Teseu, el Minotaure, la fantàstica història d’aquell fil d’Ariadna enamorada.

Camí de sortida, doncs. Perquè la cosa més espantosa seria llevar-nos un dematí d’aquests i creure’ns que ja tot està perdut, que ja no hi ha manera de continuar endavant, que hem perdut el fil i que només queda el remei d’estirar-nos al marge d’aquest camí i veure com tots els altres passen fent-se un fart de riure.