Reflexos del mirall

Has de començar a riure’t una mica de tu mateix. Continuïtat, mesura i ironia, com a formes de la vida catalana (i potser no només catalana), deia Ferrater Mora. De continuïtat, fins a avui, n’hi ha hagut i, a partir d’ara, ens l’haurem de guanyar perquè ja es veu que no està pas garantida. De mesura no ens en podem pas queixar. Potser n’hi ha hagut en excés, fins i tot. És la ironia el que potser més ens ha mancat. Riure’ns de nosaltres mateixos, treure’ns importància, no creure’ns el centre del món. I admetre que els altres puguin percebre’ns com a professors d’institut que s’enamoren de la seva veïna, per exemple. Mirem-nos al mirall i riguem-nos del que hi vegem. ¿Bosses obscures sota els ulls? ¿Ullets covards? Potser així és com et veus, però, ¿com et veuen els altres? ¿Et veuen gras, et veuen pedant i prepotent? La ironia, la distància, per veure-hi clar, per salvar-te de tanta vanitat. Intenta, com si veiessis una pel·lícula, contemplar la teva imatge quotidiana des que et lleves de matí i la pinta que fas i com te’n vas a la cuina a beure aigua i suc de taronja, com et dutxes, com t’eixugues, i et vesteixes i et pentines i prens cafè. ¿T’has vist mai? Fas riure. I després, ¿on vas? ¿I per què? I veus els altres, tots anant cap a un lloc o altre, amb fe o sense, en general sense. I passes enmig de tothom. Hi ha gent que et mira i tu mires segons qui. No fem gaire goig, la veritat. I després ve l’actuació, el lloc públic que ocupes i la gent que t’escolta. I de vegades et sents impostor, de vegades no et creus el que dius i molt de tant en tant alguna recompensa, de les de veritat, que arriba quan t’adones que algú t’ha fet cas. I és vanitat, aquest estarrufar-se. I què creus, ¿que escrius per acontentar algú que no siguis tu mateix? No, certament. Qui es dedica a l’art cercant l’adulació de la pròpia vanitat, està perdut. L’única fórmula vàlida és escriure, o dibuixar, o compondre, sense mirar enrere. Quan s’arriba a una certa edat sobren les manies i si en el fons, com sembla, tot és vanitat, fes-t’ho mirar. Quan el camí ja fa temps que ha entrat en la segona i última part de la vida i no reconeixes ningú al teu voltant, els matisos deixen de tenir sentit. Tret de l’impuls creatiu, res no té sentit. ¿I t’has vist menjant? ¿I t’has vist mai al llit amb les noies de la teva vida? Sobretot, no siguis ridícul.

Em sembla que sí. Em sembla que has de començar a riure’t encara més de tu mateix perquè sota el sol, com sempre, no hi ha res que sigui nou. Tant és els anys que hagis viscut ni els que puguin encara quedar-te, que vés a saber. Com més va més a prop del final de la faula.