Egoisme d’adults capriciosos

Educar vol temps i paciència. Quan es tenen fills, perquè s’han volgut tenir, el primer deure és alimentar-los (i ja estem d’acord a ajudar aquells que per raons diverses veritablement ho necessitin i sempre que, esclar, sigui veritablement) i el segon, educar-los. Educar és difícil perquè d’alguna manera significa domar instints, civilitzar, preparar per a la vida en societat, reprimir en definitiva. Educar vol dir, també, saber dir que no, educar vol dir marcar límits, deixar ben clar que fins aquí, sí, però que, si passes d’aquí, el que facis tindrà conseqüències. Educar vol dir ser-hi, ser-hi quan els fills tornen a casa, i fer els deures amb ells -no pas fer-los-els, alerta!- i seguir la seva evolució i no anar tant al gimnàs o on sigui que ens vindria de gust anar. Ells són la primera cosa, són la nostra continuació. I tant és que sigui dissabte o diumenge. Egoisme dels adults capriciosos. Darrere un mal estudiant sol haver-hi sempre algun noi o alguna noia que demana més atenció, que a casa estiguem més per ell o per ella. I no serveixen de res l’excés de regals exculpatoris de la nostra mala consciència d’adults. N’hem parlat ja massa, de la mala educació, de la instructiva i de la que afecta les formes de la més bàsica urbanitat. N’estem tips, també, de pares que perden els nervis, i reconec que jo he estat el primer de perdre’ls massa vegades i ara me’n penedeixo. No podem perdre els nervis. Educar és una qüestió de temps, de paciència i d’amor. Tenir fills comporta responsabilitats. Tenir fills significa oblidar-te de tu mateix. I si no vols acceptar-ho, si el que vols és traslladar la teva responsabilitat a les escoles i als instituts, la resposta és molt fàcil: no hauries hagut de tenir-ne. Però si ja en tens, pensa sempre que els teus fills són teus i de ningú més. I no pateixis: a les escoles ja els ensenyaran de lletres i de números, que aquesta sí que és la feina que els pertoca.