Ja no ens faria cap falta

Dies en què la imaginació resulta molt difícil de controlar. De demà, no en sé res. Ni de demà passat, ni de la setmana que ve ni de res del que hagi d’acabar arribant. Imagino tan sols a través del desig de tants i tants anys. I de la fe, de la fe d’aquella glòria incerta de la qual, com una flama, i des de ben petits, ens hem anat alimentant. Final d’etapa, i tant que sí. No en sé res segur, del que ha d’acabar arribant. Només el desig que fa que m’imagini que, segons com vagi tot, no seria gens estrany que l’actual govern d’Espanya acabés caient i que, aleshores, hi hagués d’haver eleccions, unes eleccions en què, per cert, ja no ens faria cap falta participar. Ja no en seríem part i prou feina tindríem, d’altra banda, a passar comptes i a preparar les nostres constituents. Felices vigílies.

Al·lucinació eròtica

Gabriel Ferrater sempre a la vora. I tornar-hi de tant en tant. Les Dones i les Dies. Però no oblidem que Ferrater va ser, també, un lector i un crític d’una total lucidesa i claredat. Els seus llibres sobre Guerau de Liost, Riba i Foix són punts de referència imprescindibles. I ara fa 7 anys Empúries va publicar el contingut de les classes que el mateix Ferrater impartí al voltant de l’obra de tres dels prosistes (ell en diu prosadors) fonamentals del segle XX: Ruyra, Víctor Català i Pla. Un llibre que em sembla importantíssim. I el tractat dedicat a Solitud i Víctor Català em crida especialment l’atenció. Primer perquè Ferrater recomana esmentar l’autora amb el seu nom veritable: Caterina Albert. Les raons que addueix no poden ser més plausibles. Diu que és tracta d’un pseudònim que troba ridícul malgrat el temps aquell que es veu que no quedava bé que les noies escrivissin llibres. Ja no hi ha ningú que digui Fígaro quan vol anomenar Larra. I queda molt poca gent que digui Clarín per referir-se a Leopoldo Alas. O Xenius pel que fa a d’Ors. I que per la mateixa raó no ha de quedar ningú d’aquí 50 anys que digui Víctor Català quan vulgui dir Caterina Albert. Molt bé i m’hi apunto. Caterina Albert a partir d’ara mateix.

Però, en segon lloc, perquè una mica més endavant explica l’argument de Solitud. Reconeix que tothom el sap, però tot i així l’explica. I encara trobo aquesta explicació més plausible. Considera Solitud una al·lucinació eròtica de l’autora, d’una banda, però també del seu personatge, de l’altra. Explica als seus alumnes que es tracta d’una noia (Mila) que es casa amb un subjecte que guarda una ermita d’alta muntanya. Aquest subjecte (Maties) és impotent i la noia entra en un estat de frustració i d’al·lucinació sexual completament enfollida. Hi ha dos homes que s’enamoren d’ella: un, un bon xicot, l’hereu d’un mas veí; i un altre, una espècie de bestiola que, amb tota la ironia del món, Caterina Albert anomena l’Ànima; una mena de bestiola que l’empaita -no es pot dir, naturalment, que s’hagi enamorat d’ella perquè no és prou persona per enamorar-se de ningú-, i que la desitja. En canvi, ella s’enamora d’un Pastor que té posada a l’ermita que el seu marit guarda i aquest enamorament es va intensificant fins un dia que fan una excursió i ella es decideix pràcticament a fer-hi l’amor, fins que, de sobte, en una conversa, descobreix una cosa. El pastor sempre li havia fet la impressió de llunyania, d’una mena de vaguetat, i la Mila en descobreix finalment aquell dia -quan són dalt de la muntanya- la raó: ella es pensava que el pastor tenia aproximadament uns 40 anys i ara constata que en té 64. Aquest és, diu Ferrater, l’únic punt d’ingenuïtat de la senyoreta Albert, perquè si suposa que els homes de 64 anys ja no existeixen eròticament és que és un poc massa pessimista, però en fi. L’edat de la Mila no queda mai precisada, però deu tenir entre 20 i 25 anys. Sigui com sigui, la diferència és prou grossa com perquè el descobriment de l’edat real del pastor li faci fàstic i perquè reculi i hi renunciï. A partir d’aquí, la novel·la es pot donar ja per acabada. Ara, com que les novel·les tenen un argument i s’han de lligar tots els caps, Caterina Albert sembla que es vegi obligada a afegir-hi 4 o 5 capítols més, al llarg dels quals en Maties i l’Ànima assassinen el Pastor, i aquella bestiola que diem, finalment, viola la Mila, cosa que provoca que, aleshores, ella abandoni definitivament el marit i la muntanya i se’n vagi, iniciï la davallada, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols.

De manera que, davant la presumpció que Caterina Albert i el seu personatge, Mila, hagin estat les iniciadores del feminisme a casa nostra, només hi val l’expressió aquella d’on vas a parar, home de Déu! Fou només pura al·lucinació eròtica.

¿Saps què és un Ziiii?

No la simplicitat, ans la senzillesa és allò que guia el personatge del jardiner a la pel·lícula “Dialogue avec mon Jardinier”, de Jean Becker (2007). Senzillesa de cor, estranya i plena de sentit comú, a la vegada. El discórrer suau i tranquil dels 109 minuts que dura el film, l’experiència d’aquest plaer. La muller i no la meva muller, o la dona i no la meva dona. A la vida fem el que toca fer. ¿Que vols un cafè? No, gràcies, m’estimo més el te. Ho sento, però es que no tinc te. Bé, aleshores sí, un cafè. Aquesta mena de diàleg i l’amistat redescoberta. La pròxima vegada el pintor tindrà te. El pintor que mai havia aconseguit expressar allò que veia fins aquell dia que li va faltar l’amic. Abans tot era negres sobre blancs, un cosa bromosa que no deixava veure res, tret de la mentida i de la impostura… A partir d’ara, ja no. A partir d’ara, la senzillesa dels objectes pintats. El cordill, el ganivet, el casc, el ciclomotor nou. Aquesta quotidianitat sincera i senzilla. I no pas la grolleria dels suposats “connaisseurs”, la ridícula sofisticació dels visitants de les galeries d’art i dels platós de ràdio i de televisió amb tants de tertulians que tot ho saben i amb aquella manera seva de ser filisteus, tan vanitosos, fantasmes i trepes arrogants, aquest fastigueig. Per això és tan fantàstic aquell: ¿saps què és un Ziiii? Arriba un moment que et falta l’amic i aleshores aquesta absència és l’art, el teu art, l’expressió que et surt del més profund, la mica de silenci que és l’herència més formosa d’aquella amistat que ja no hi és. Això sí: mira de dur sempre al damunt un ganivet i un tros de cordill, mesura per mesura. Poden arribar-te a ser de molta utilitat. Sobretot ara, que et volen del tot precintat enfront de la senzillesa del SÍ més profund i rotund i convençut.

El Papa acull els sacerdots pro referèndum i rebutja la repressió de Rajoy

El manifest de 400 sacerdots de Catalunya a favor del referèndum d’autodeterminació ha estat enviat al Vaticà amb una carta dirigida al Papa Francesc.
1. El manifest i la carta dels sacerdots ha disgustat i ha provocat preocupació al Palau de la Moncloa. El Papa, però, dona bona acollida al plantejament cristià, eclesial i cívic dels sacerdots i rebutja la repressió endegada pel president Mariano Rajoy perquè el diàleg sempre ha de prevaldre sobre les accions repressives.
2. La carta a Francesc diu: “S’ha fet pública la protesta del Govern espanyol davant la Santa Seu per aquesta iniciativa nostra en defensa dels drets legítims del nostre poble, que s’afegeix als comunicats dels bisbes catalans, dels abats i abadesses de Catalunya i de nombroses entitats cristianes, i per aquest motiu, li demanem fraternalment que demani al Govern d’Espanya, públicament o mitjançant vies diplomàtiques, que revisi la seva visceral oposició a aquest referèndum reclamat pel 80% de la població i cessi les seves actuacions repressives, i així permeti al Govern de Catalunya, legitimitat pel Parlament català, a procedir amb garanties en la realització d’aquesta consulta el proper diumenge, 1 d’octubre”.
3. El Papa Francesc és molt sensible als drets de les persones i dels pobles. En va parlar en la II Trobada Mundial dels Moviments Populars que es va celebrar al juliol del 2015 a Santa Cruz de la Sierra, Bolívia. Francesc va dir: “Els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen transitar en pau la seva marxa cap a la justícia. No volen ingerències ni ser tutelats on el més fort subordina al més feble. Volen que la seva cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguin respectats. Cap poder fàctic o constituït té dret a privar els països pobres del ple exercici de la seva sobirania i, quan ho fan, veiem noves formes de colonialisme que afecten seriosament les possibilitats de pau i de justícia, perquè «la pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles particularment el dret a la independència (Pontifici Consell Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina Social de l’Església, 157)”.
4. El Papa Francesc, els 400 sacerdots catalans i tantes entitats cristianes estan en línia amb el que va establir el bon Papa Joan XIII en la seva encíclica Pacem in Terris (1963). “Els homes de tots els països o són ja ciutadans d’un Estat independent, o estan a punt de ser-ho. No hi ha ja cap comunitat nacional que vulgui estar sotmesa al domini d’una altra. Perquè en el nostre temps resulten anacròniques les teories, que van durar tants segles, per virtut de les quals certes classes rebien un tracte d’inferioritat, mentre altres exigien posicions privilegiades, a causa de la situació econòmica i social, del sexe o de la categoria política”.

Cacic, autoritari, racista

“Viví tres años de mi juventud en Barcelona y voy por allí cada cinco o seis semanas. Conozco a su gente civilizada y amable, ahora acogotada y semisecuestrada por los caciques de la independencia, individuos pueblerinos, autoritarios y racistas”. Així s’expressava Javier Marías a la Zona Fantasma de diumenge passat. Fantasma. Fantàstic. Diria que me les he llegides totes, o gairebé, les coses de Javier Marías. Des de Los Dominios del Lobo fins a Los Enamoramientos, passant per Mañana en la Batalla..., Negra Espalda del Tiempo, Todas las almas, Corazón tan Blanco, Tu Rostro MañanaVidas Escritas, Desde que te Vi Morir… I també tot de coses sobre cine, Donde todo ha sucedido… Però saps què! Que ara s’ha ben acabat. Ni aquesta Berta Isla d’ara mateix, no penso llegir. Arriba un moment que t’adones que persones que, sense conèixer-les personalment, durant molt de temps has admirat a causa d’una determinada visió del món i de la vida que a través de l’escriptura se t’havia anat fent atractiva, de sobte t’insulten i arribes a descobrir que, com a molt, no passen de ser simples enemics, veritables enemics declarats. ¿Cacic, em diu? ¿I autoritari? ¿I racista? Ni civilitzat, ni amable, ni res. Cacic, autoritari i racista. I reconec que sóc de poble, això sí. Si n’arriba a ser, de vella, la novetat!, tal com ell mateix afirma a La Contra de L.V. d’ahir mateix. Com si fos mort, ja, per tant. Perquè, efectivament, per als morts també passen els anys a la memòria que en tenim, a la memòria on a poc a poc es van esvaint, tal com Marías en la meva d’ara mateix.

Com si el fet d’opinar fos gaire important

De vegades, de fet com més va més, sembla que hàgim vingut al món a opinar. Demanem, molt sovint, opinions o, fins i tot, se’ns demana també que opinem. Com si això fos gaire important! Una opinió és l’expressió del concepte que hom té sobre una cosa qüestionable; o el concepte que hom té d’una persona, o la manera com cadascú la jutja. De manera que per opinar, per tenir una opinió sobre el que sigui cal, prèviament, conèixer-ho, haver-ho estudiat, saber-ne alguna cosa. No té cap sentit demanar l’opinió a algú que en sap menys que tu, ni atrevir-te a opinar sobre coses que no coneixes prou. Opinar a cegues no té cap sentit i no s’hi val perquè gairebé sempre es tracta de sensacions o gustos més que no pas d’opinions comprovables a partir del saber. No, no som els oracles de res.  Ja fa temps, a més a més, que hi ha la tendència a creure que totes les opinions són iguals, que no n’hi ha unes que valguin o hagin de ser tingudes més en compte que unes altres. I això és mentida. Quan vas a classe i se t’intenten explicar una sèrie de coses que no saps i que sents per primera vegada, no pots de cap manera dir que tu opines una altra cosa. Perquè aleshores això que tu en dius la teva opinió no val res, és pur pipí. És la resposta d’algú que es creu que està a la mateixa altura que aquell que t’està intentant ensenyar alguna cosa perquè la sap. Si no saps res, el que has de fer és callar i escoltar, estudiar, aprendre i tenir molta curiositat i paciència. Després, i només després, quan puguis demostrar que has après quelcom, se’t podrà començar a escoltar i a tenir-te un poc en compte.

I igualment passa amb les persones. Opinem sobre persones que no coneixem, sobre persones de les quals només tenim una imatge pública i, doncs, fictícia. I naturalment ens equivoquem. Només podem dir que aquesta persona ens cau bé o malament si hi hem tingut accés, si hem pogut arribar a conèixer-la. La resta és comèdia, imatge pública, ficció, inversemblança. Ha arribat un moment que sembla que tot és opinable. I és mentida. És fer volar coloms. És creure’s el centre de l’Univers. Hi ha coses que són com són, al marge del que puguem pensar-ne. Les necessitats humanes, per exemple, sempre han estat les mateixes. Nodrir-se, protegir-se i guarir-se de les malalties, vestir-se, estimar i ser estimat, segurament procrear, la llibertat que, com ara mateix i al punt on som, només s’aconsegueix a partir de la voluntat. I arribar a un punt que, en entrar en un centre comercial qualsevol, o en un mercat puguis dir, com Sòcrates: Ostres, mira, quantes coses que no necessito! I, naturalment, el que un servidor opini no té cap importància, ni la més mínima. Només faltaria.

Lluitar constant i vèncer

Dies de no només recordar, sinó sobretot de tenir ben present, “Lo Pi de Formentor”, per exemple, el poema immens de mossèn Costa i Llobera. És un poema que en èpoques tan decisives, com l’actual, et vivifica i et retorna aquella mica d’orgull que sempre cal per continuar. L’orgull d’individu, però també l’orgull col·lectiu, el de ser catalans, o mallorquins, o valencians. Està bé, això de ser catalans, tenint l’arbre mallorquí com a model, com a ideal. La voluntat de poder com a motor de resistència davant les adversitats, oratges i ventades i trons i llamps. A través del poema, un dels més perfectes i més vitals que coneixem, estimem i envegem aquest arbre, i volem també ser com ell. I no n’hi ha prou de participar. No és només participar el que interessa. El que interessa és guanyar, és vèncer. Lluitar constant i vèncer. I regnar sobre l’altura. Tu ets l’arbre, nosaltres som l’arbre i veurem com la mar irada del món, Espanya, cau a nostres plantes, als nostres peus. Aquest Pi de Formentor és la voluntat renovada de llibertat i després de llegir-lo, després d’estudiar-lo, després d’escoltar-lo tantes vegades com calgui (Maria del Mar, naturalment), després de tot això, quedarà fixat per sempre més dins la nostra ment i el nostre cor i serà un dels regals més importants que haurem rebut en aquesta etapa constant de formació que és la vida. Hi havia ex-alumnes, per cert, enmig de la munió que aquest dematí ha fet costat a l’alcaldessa citada a declarar a la Fiscalia de Mataró. Ex-alumnes de ja fa anys i l’orgull no dissimulat de sentir-los recitar porcions del gegant guerrer de la nostra primavera vitalista de la fulla verda. Oh, vida! Oh, noble sort!