Dubtes que m’assetgen

¿Doble nacionalitat? ¿Castellà cooficial? ¿De veritat? Dubtes que de sobte m’assetgen. Aquesta Llei de Transitorietat de moment és un projecte, molt bé. Ara, si tal com està, i segons la lectura que n’he fet, acaba convertint-se precisament en llei, el SÍ que de sempre he tingut tan clar s’enfosquirà tant que molt fàcilment pot passar a ser un NO també molt clar i rotund.

Vanitat, d’altra banda, de totes les accions humanes. Aquest rerefons. Hi ha vanitat també en el fet de no voler semblar vanitós o aparèixer com a tal. Em passa sempre i només me n’adono quan més tard penso en totes les coses dites, fetes, pensades o actuades. Francament, és així. I també aquesta mena de confessió és vanitat i per això mateix potser acabaré esborrant-la, per vanitat. Quina raça, la nostra! Colla d’imbècils. Flaubert deia ser com aquell home que es troba una dona lletja i se n’enamora. Ignorar que ignorem, en fi, aquest summum de l’estultícia tal com de manera que em sembla tan brillant explica Luis Antonio de Villena en aquest seu article de finals d’estiu. I encara bo que venim d’un temps en què una certa mena de professors ens feren analitzar gramaticalment, i també memoritzar, aquella afirmació d’Aquil·les que deia que els homes (i les dones), per més extraordinàriament dotats que ens creguem o per més necessaris i imprescindibles que ens pensem ser, ens hem de morir (i de vegades molt joves i de manera absolutament inútil i injusta) i que, a més, podria molt ben ser que el dematí, la tarda o la nit de la nostra mort estigui ja escrita. Encara bo, deia, d’aquella mena de professors que el que segurament pretenien amb aquestes coses no era sinó estalviar-nos un poc certa mena d’estupideses.

Anuncis