Una monarquia catalana

Monàrquic. No em fa res de reconèixer-ho. Monàrquic, això sí, d’una monarquia no borbònica. Monàrquic d’una monarquia com la britànica, o com la neerlandesa, o com la danesa. Països que tant diem admirar i que tantes vegades prenem com a models. Aquest país nostre, aquesta nació, fou una monarquia, tinguérem els comtes i tinguérem els reis mentre durà aquella confederació catalanoaragonesa. Fa 600 anys i ja ni ens en recordem o potser és que ens fa fins i tot vergonya recordar-ho i tenir-ho present. Sinó que, esclar, ets més aviat mal vist si mai expresses que és això el que voldries, una monarquia catalana, tot i tenir del tot clar que una cosa així és del tot inviable en una Catalunya com la d’ara mateix. I és per això que, al plebiscit o referèndum de l’1 d’octubre, votaré, amb cert pesar, per la República, segur. Reaccionari, en el sentit de reaccionar, conservador a l’estil anglès, liberal dins d’aquest conservadorisme, del tot creient però no gaire practicant, anticomunista i antisocialista i també amb una certa essència oculta de la maçoneria, escric exactament per vici i sense la més mínima voluntat ni pretensió de fer-ne cap ofici ni de formar part de cap cenacle. Aquí, que no m’hi busquin.