No aniré enlloc

Doncs no, no aniré enlloc demà a la tarda. Ni als Jardinets de Gràcia ni res. Totes les pregàries de què sóc capaç, enmig de tanta ràbia, i angoixa, i tristesa de l’última setmana viscuda, han estat ja elevades. Silenci ara. I discreció, molta més discreció. Perquè estic fart, a més, de les mentides interessades i de tanta brutícia que cada dia ens fan arribar no cal dir des d’on. M’hauria agradat, també, sentir alguna veu, de les que tenen poder de decisió, parlant de tancar i clausurar les mesquites salafistes i fer fora del país els imams corresponents, demostració veritable del no tenir por. Però no. Res de tot això no he sentit dir. I, en canvi, el que hi ha és aquest terreny tan baix de la política d’un estat equivocat i a punt de la fallida. No, no aniré enlloc demà a la tarda. Com si a tota aquesta colla de terroristes sensànima els importés o els afectés gaire el clam no tinc por per molt multitudinari que sigui! Tant se’ls en dóna tot, a ells. I, d’altra banda, seguint paraules d’Hiperió, si almenys no fos tan descoratjador llançar-se enmig d’aquesta turbamulta i quedar-ne, aleshores, anul·lat! Anul·lat, sí, anul·lats. Perquè vés a saber, en aquest sentit, si no podria també ser que hi hagués cap falsa bandera darrere els crims de les Rambles i de Cambrils.