Pàgina d'inici » Dietari » Goig i tristesa

Goig i tristesa

L’amor i el regeneracionisme, en primer lloc. I, després, la qüestió de la singularitat en relació amb el concepte de massa, visió del món comú de la comunitat. L’Hiperió de Hölderlin, però no només la meravella de la prosa poètica de l’Hiperió (segons edició de Columna amb introducció, traducció i notes del professor Jordi Llovet), sinó tota la seva poesia. Els herois han perdut la seva anomenada i els savis, els deixebles predilectes. I en relació a la regeneració del món “hi ha una cosa que només puc dir-te a tu, Bel·larmí, només a una ànima pura i lliure com la teva. No vull ser tan generós com ho és el sol amb els raigs; no vull llençar les meves perles a la masses estúpides…Quina estranya barreja de felicitat i melancolia, quan es fa tan evident que estem condemnats per sempre més a una existència gens comuna”. I la llàstima és que la novel·la no acaba mai de resoldre aquesta distància entre la singularitat d’Hiperió, l’eremita de Grècia, i el comú, la massa o la xusma o fins i tot “el poble”. Tot ben bé com un lloc de pas entre el silenci dels déus i les enraonies dels homes.

Hölderlin (1770-1843) fou també el poeta predilecte de Nietzsche, el qual no s’estava de dir que amb prou feines si aquest nom deia res a la majoria del poble alemany. De substanciosa concisió, parlava, d’assossec i de maduresa. I de llenguatge poderosament cenyit, suau, tranquil. El bon estil apareix quan la Bellesa obté la victòria damunt la Monstruositat. Perquè és ben evident que n’hi ha, d’estils corruptes tal com queda del tot demostrat cada vegada que el desig de mostrar, davant d’una cosa determinada, més sentiment del que de veritat es posseeix: aleshores tot se’n va en orris, i tant és que parlem de llenguatge com de qualsevol de les altres arts, tant és.

Vivim el temps que ens pertoca, esclar. I els temps de la història potser ho han estat sempre, de malaltissos. Al llibre primer d’Hiperió, a Bel·larmí, hi ha aquesta frase amb què tot comença: El terra estimat de la pàtria torna a omplir-me de goig i de tristesa. El mateix goig sublim i la mateixa tristesa de tota la poesia continguda als Himnes i a les Elegies i a La Mort d’Empèdocles i als Poemes de l’Entenebriment i a les Versions de Hölderlin (Carles Riba). I els poemes que signà com a Scardanelli, alter ego, l’Esperit del Temps, abans de caure el 1802 en la follia esquizofrènica sota la qual viuria encara més de 40 anys. I acabem, acabem amb aquesta traducció de Feliu Formosa com a punt i seguit.

APLAUDIMENT DELS HOMES

¿No és sagrat el meu cor, ple de vida més bella,
d’ençà que estimo? ¿Per què de mi fèieu més cas
quan era més altiu i més ferotge,
més ric de mots i més buit?

Ah! Plau a la multitud allò que és útil al mercat,
i el serf dedica honors tan sols al violent;
creuen en el diví
únicament els qui ho són ells mateixos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s