Realitat física

Jornada de macips i de macipes, la d’ahir, diada de Sant Roc, en aquesta vila d’Arenys. I també de captadores i de dansaires de la Dansa d’Arenys. I la representació, sublim, de La Pesta de la vigília, aplaudiments. Més tard, ja gairebé de matinada, penso, no sé ben bé per què, en Rabelais (1483-1553) i en el més que esplèndid conjunt format per Gargantua i Pantagruel, segur que un dels cims universals de l’humorisme i de la comicitat. Sàtira grandiosa de la rutina mental i de la hipocresia moral. L’ésser humà al centre del món, però no pas pel fet de ser cap cosa ideal sinó perquè el que fa (Rabelais) és dignificar-lo en la realitat física d’ell mateix, de l’home mateix. Funcions gàstriques, glandulars i excrementals, ¿què faríem, si no? Secreció i excreció dels fluids corporals, gegantades, grolleries i acudits obscens i blasfems de taverna i de bordell. Tot allò que és alt i tot allò que és baix. Pensaments i actes de quan ens estem sols i no ens veu ningú, o si més no ens ho pensem. Senzillament perquè, veient el dol que us corca i us rosega, val més de riure que no pas de plors escriure i també perquè del tot propi de l’home és el fet de riure. I després, al final, esclar, que Déu sigui lloat a tot arreu.