Cristo de la Expiración

Resum del dia. Itàlica (Santiponce). Amfiteatre, Tabula Gladiatoria, mosaics que restauren molt a poc a poc. Aquells Trajà i Adrià. No gran cosa més, hi queda. Després la Macarena, esclar. “Sevilla tiene un color especial y sigue teniendo su duende”. I l’illa de la Cartuja, illa Mágica, parc temàtic on avui ja no queda gairebé res d’aquella Expo’92. Puente del Alamillo i el de la Barqueta i el del Cachorro i el de Isabel II. Guadalquivir. I el plaer intens del restaurant de migdia, Abades Triana, carrer Betis, 69, davant per davant de la Maestranza i de Torre del Oro i del perfil de la Giralda, llotja privilegiada d’un teatre dels més bons. Impressió d’aquest carrer Betis que dic, elegant vora trianera del riu. I molt a prop la capella del Patrocinio on es venera el Crist de l’Expiració, conegut popularment com “El Cachorro”, obra mestra de finals del XVII tallada per Francisco Antonio Gijón. El que se n’explica és que l’artista prengué com a model per al rostre del Crist un apunt que havia fet d’un gitano anomenat precisament “El Cachorro” que havia mort assassinat. I resulta que, en tallar el Crist, fou tan realista que, quan la gent el va veure, de seguida hi va reconèixer el gitano mort i d’aquí justament el nom. Després de dinar, la calorada immensa de la Pl. Espanya per acabar la jornada amb la missa a la parròquia de San José i Santa María, Sevilla est, a quarts de 8 del vespre. Sopar i alguna copa en un hotel d’aquí al costat, “Casas de la Juderia”, fantàstic.