Doctrina del fingiment

Cadascun de nosaltres és diversos, és molts, prolixitat de nosaltres mateixos. Podria molt ben ser. Igual que la doctrina del fingiment com a forma d’expressió i d’expansió vital. No. No som sempre iguals i no sé la quantitat de jos que deu haver-hi dins nostre. Dificultat de l’auto-coneixement, concepte potser massa intel·lectual que segurament ens duria a construir o a formar una mena de déu de cadascun d’aquests jos que dic. El déu de nosaltres mateixos (i mateixes, esclar).

Me’n vaig a Alvaro de Campos (heterònim de Pessoa, igual que també ho foren Ricardo Reis i Alberto Caeiro i potser encara algun altre). Aquest ambient. Viure és pertànyer a altri (no ho sé). Morir és pertànyer a altri (tampoc ho sé). Viure i morir són la mateixa cosa (encara menys). Però viure és pertànyer a altri de fora (¿voleu dir?), i morir és pertànyer a altri de dins (a punt de perdre’m, però no, endavant). Totes dues coses s’assemblen, però la vida és la banda de fora de la mort (d’acord). Per això mateix, la vida és la vida i la mort, la mort. Senzillament perquè la banda de fora (la vida) és sempre més veritable que la banda de dins (la mort), tant i fins a tal punt, que és només la banda de fora la que es veu (meravella!). Emoció. No sé, però, si autèntica, no sabria definir aquest concepte d’emoció autèntica ni sé tampoc què vol dir exactament ser autèntic. Ni si fingir equival conèixer-se gaire un mateix.

1r d’agost. Festa Nacional de la Confederació Helvètica. 1291. Uri, Schwyz (d’on ve Suïssa) i Unterwalden. Aquell primer nucli. Enyor (¿emoció?) de tants dies del passat.