Una ampolla de colònia que es trenca

Estones amb Kurt Tucholsky (1890-1935), que fou, entre d’altres coses, creador de cançons de cabaret, lúcid i genuí, i a qui Hitler considerà com un  dels representants de la decadent cultura urbana (literatura de l’asfalt). La seva obra va acabar essent prohibida després que ja el 1924 havia abandonat aquella Alemanya d’entreguerres per anar-se’n a viure primer a París i més tard a Suècia on acabà suïcidant-se. Entre l’Ahir i el Demà (Quaderns Crema, 2003) és una antologia de textos que compilà i edità la seva dona Mary Gerold basats sempre en l’anècdota banal que es converteix en reflexió sobre la naturalesa humana, l’al·legat contra la guerra, la burla de la pedanteria -tots aquests que sempre es pensaven i encara es pensen que saben de tot-, la burocràcia o les convencions. Ironia i humor hi són constantment presents, però no pas com a recursos, això mai, per ocultar l’horror que es gestava a la societat alemanya d’aquell temps. I és així que de vegades, quan pel que sigui ens n’hem anat de casa, desfem l’equipatge i aleshores hi ha aquella ampolla de colònia que s’ha trencat i l’olor que desprèn fa que el nas se’n recordi. Que es recordi de tot. El nas, que és el que té més memòria de tots, recorda dies i èpoques senceres de la vida; persones, imatges, cançons, versos, en els quals no havies pensat mai més, de cop tot torna a fer-se present i de manera totalment viva. Hola, els dius sorprès, i tornes a aspirar la vella olor. Esclar que després de les primeres espurnes del record, amb prou feines si arriba res més. El que no torna a fer-se present de seguida, ja no torna mai més. D’altra banda, llàstima de colònia. L’ampolla té a la part baixa un forat la mar de lleig, esberlat, sembla quelcom d’on s’hagi escapat la vida…Naturalment ja sé que es tracta d’una superstició estúpida: no és cap altra cosa que una ampolla trencada.

No hi ha amor sense amargor. Sí, estimem aquest país.