Fa de mal dur

Expropiar la catedral de Barcelona. Estan ben grillats (perdó, grillades). O sonats (perdó, sonades). O trastocats (perdó, trastocades). Es veu que hi voldrien una escola de música i un economat, ja m’explicaràs. Sisplau: mireu-vos bé i així podreu veure quina vida tan sòrdida i tan trista dueu (Txékhov). I tan grillada, podríem afegir-hi. Bé, la veritat és, però, que, d’un cert grau de grilladura, potser cap de nosaltres no n’estem del tot exempts. L’home lliure i feliç de Pascal és aquell que és capaç d’estar-se sol i quiet a la seva cambra. Chatwin, Bruce Chatwin, de qui potser s’hauria de parlar un poc més, no hi estava d’acord. No sé ara si és en aquell esplèndid llibre seu sobre la Patagònia que afirmava que l’home que resta quiet en una habitació, amb els panys tancats, corre el perill de tornar-se boig i de ser torturat per les al·lucinacions i la introspecció. Chatwin (1940-1989) es morí a causa de la sida.

En fi, que entre una cosa i l’altra apareixen dies com aquest que se’m fa del tot present allò de Valéry quan parlava de no tenir res a dir i al mateix temps entestar-se a dir-ho per escrit. I és que, ben mirat, és ben cert que tot plegat fa de mal dur.