El que em surt de l’ànima tal dia com avui és reivindicar el dret de mantenir-me desinformat. No és pas fàcil i tot ressona, ja ho sé. Però és que hi ha tantes coses que m’hauria estimat més no saber ni sentir! Perquè, esclar, si no us la voleu jugar, doncs no us hi fiqueu, en política, home. És molt senzill, no us hi fiqueu. I menys si del que es tracta, principalment, és de la llibertat del país. Per cert, que encara hi sou a temps. I ho dic així en plural perquè diria que aquest vostre, conseller Baiget, no deu pas ser l’únic cas entre els qui en aquest moment formeu part del govern. Deixeu-ho córrer, doncs, que encara hi sou a temps. Feu-ho aquesta tarda mateix, sisplau. I, sobretot, no feu mal ni us en feu. Recordeu aquells versos de François Villon, a la Balada dels Penjats que Truman Capote va fer servir per encapçalar aquell seu llibre fonamental, A Sang Freda (1966): “Frères humains qui après nous vivez, / N’ayez les coeurs contre nous endurcis. / Car, se pitié de nous povres avez, / Dieu en aura plus tost de vous mercis.” No tingueu contra nosaltres el cor endurit. I tingueu pietat, que Déu Nostre Senyor us ho agrairà. Merci.
El cor endurit
Anuncis
“Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era!”
A més, aquest govern ja sabia a què venia… No s’entén gaire, no.
Sento dir-ho pero al Pdcat (antiga CDC) li està comencant a tremolar les cames. Em sap greu, i m’agradaria molt equivocar-me.
Sí, aquesta és la sensació. Amb l’honorable excepció del President. I potser també amb la de la consellera Munté. I no sé si també la de Rull.
Puigdemont acaba de cesar Baiget.
Cessar
Sí, ho acabo de veure!