Pàgina d'inici » Dietari » Aquella decisió de futur

Aquella decisió de futur

De Judicis Finals (1960): “El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar”. D’Examen de Consciència (1968): “…està arribant el moment que cada home, cada grup social, cada ‘poble’ es plantegi -i plantegi als altres- el problema de la seva ‘plenitud’. ‘Desalienar-se’ (…) desprendre’s de traves i pressions que ens impedeixen ser ‘un mateix’, home o poble. (…) Però és evident que també hi ha una ‘alienació’ nacional: un truc infame i coercitiu, mitjançant el qual un poble queda sotmès a un altre poble, i es troba ‘hipotecat’ en l’arrel mateixa de la col·lectivitat (…). Les aparences liberals de molts Estats (…) han amagat, sovint, les pitjors extorsions contra les minories nacionals”. I així podríem encara continuar i continuar, i potser no acabaríem mai. Joan Fuster, punt de referència. I no només perquè precisament avui faci 25 anys que se n’anà de manera del tot prematura i pràcticament just un mes abans que s’inauguressin els Jocs Olímpics de Barcelona que ell ja no va poder viure ni veure. De Diccionari per a Ociosos: “Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error”. La nostra pàtria és la nostra llengua, deia. I això que no es considerà pas cap patriota, al contrari. “Els nacionalistes, en realitat, no som pas nosaltres: ho són els que estan en contra de nosaltres”, assegurava. I el tresor de Nosaltres els Valencians (1962) on d’alguna manera tot recomençà: “El cavall de batalla era, és i serà allò que, per emprar un eufemisme viable, he anomenat decisió de futur. És per ací que passa la frontera divisòria. A una banda hi ha aquells qui afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles i que la província claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l’altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d’una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent, els qui ansiem per al nostre país una plenitud nova”. I ara vivim 55 anys després d’aquest llibre i encara en plena decisió de futur. Morir-se és sempre un error. I tant que sí, Joan Fuster! No sé si dir que irrepetible.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s