Pàgina d'inici » Dietari » Coses que esdevenen noses

Coses que esdevenen noses

Quan es produí el maig del 68, els d’aquella nostra generació just acabàvem el batxillerat. Un batxillerat de 6 cursos que anava dels 11 als 16 anys. Just després de l’examen d’Ingrés i just abans d’aquell Preu tan i tan exigent (Preuniversitari, per cert, que després passà a ser COU i ara ni tan sols existeix perquè el batxillerat, els qui el cursen, s’acaba quan ja tens 18 anys i l’única cosa que falta abans d’accedir als graus universitaris -sempre havien estat carreres, ara ja no- és superar les sobrevalorades PAU). Tot s’ha anat retardant, sí. Els d’aquella generació que dic, però, fórem encara ensenyats de forma no gaire diferent al que ja devia explicar-se a l’Edat Mitjana. Se’ns explicava que érem habitants de dues ciutats. La terrenal i la celestial. Suposo que alguns potser ens ho vam creure de la mateixa manera que suposo que d’altres potser no. Fos com fos, el que se’ns deia era que la ciutat terrenal no era perfecta i que la celestial sí. Que aquí, a la terra, era inútil la recerca de la felicitat i de la realització d’un mateix. Que tot això només era possible a la ciutat celestial i sempre, això sí, després d’una vida d’haver fet bondat i del tot pietosa.

Vingué, després, l’esclat de la raó –aquell maig– i la civilització industrial -i tecnològica globalitzada- que se’n derivà que, al cap d’un temps, acabaren abolint, desterrant, la ciutat celestial. De manera que ara sí que ja no ens quedava cap altre remei que no fos el de mirar de realitzar-nos en aquesta ciutat de la terra i saber-hi trobar aquella felicitat que se’ns havia promès per a després de la vida. I la filosofia de l’èxit on som instal·lats, l’amor lliure -diem-, la recerca constant de la felicitat i del benestar. Ara ja no volem patir gens -tants i tants que n’hi ha que pateixen- en aquesta ciutat de la terra, ni renunciar a res.  I d’aquí la infelicitat i la insatisfacció permanent, tota conquesta reduïda a termes materials i, per tant, perible, amb data de caducitat inclosa. Cinta transportadora del consum. Consumir i consumir. I per consumir encara més, esclar, s’ha de treballar més i més. O fer trampes, aquest vici de la terrenal condició humana. I així anar afegint, com més va més, nous objectius i noves metes més enllà de les inicials. I posseir i posseir, enlluernats per tot ple de coses que no necessitem ni ens fan cap falta. Coses que esdevenen noses. Tot això i també creure que l’amor no passa de ser una experiència i que, doncs, cal també renovar-la contínuament. I és així que, segurament, tot va com va.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s