Cap cosa clara

Només de veure’ls com van vestits i de sentir-los com s’expressen davant les càmeres, la veritat és que ja no n’agafaria mai més cap, de taxi. Si més no, a Barcelona.

La FCO plega. L’últim calbot és el d’avui. Aquells que es mouen per la funesta mania de pensar se’n van, quina llàstima.

Espanya es limita tan sols a dir i a pregonar que, a Catalunya, no hi haurà cap referèndum. Res més. Potser és que la independència, a partir de proclamar-la, la deuen donar ja per suposada. Tant és el que el rei digués ahir a Girona, això de si l’any que ve ens hi tornarem a trobar. Tant és.

El món de certes ex que de tant en tant irromp, revifa. Missatges encriptats que de sobte t’arriben. I dic encriptats perquè no els entenc. Tot de retrets del passat que amb prou feines recordo. Cap cosa clara. Perquè sí, d’acord, no em costa gens d’admetre que sóc insensible, incapaç de cap entusiasme ni de cap il·lusió ni d’exaltar-me per res ni de lluitar per això o per allò fins al final ni de sentir-me el que podríem dir-ne arravatat, enardit. Ni de deixar-me estimar mai del tot. Tot això, d’acord. Sempre una veritable batalla contra mi mateix. De manera que, ¿què més vols que et digui?

Si hom fos un indi

Jurats de premis literaris que decideixen coses que apareixen com a provocadores i que segurament ho són. I bé, sempre hi ha qui cau al parany i, en lloc de riure, s’ofèn i s’enfada. Pitjor per a ell. Moltes vegades el silenci és la resposta més bona, i també la més intel·ligent. El Crexells, però no només el Crexells. El món dels cenacles, enveges i misèries i interessos. Me’n ric i per això mateix decreto guanyador aquest llibre i no pas cap altre. Ironia de la bona. No val la pena perdre-hi el temps i m’és del tot igual el que en pensis. Recorda Kafka, aquest precís article, però també aquell seu desig de convertir-se en indi, d’esdevenir un indi. Kafka i els horrors que s’anaven gestant en aquella seva època de principis del XX, ara precisament fa un segle. Feixisme, violència, totalitarisme, racisme, genocidi, explotació, deshumanització, burocratització. El perill de totes aquestes coses, i totes d’alguna manera conjurades contra ell mateix. Tot tal com era i tal com acabaria essent. Ridícul i tragèdia de la condició humana i ell, tanmateix, va ser capaç de riure-se’n, ell, que era a l’ull de tots els huracans, l’Alemanya pre-nazi essent ell jueu, aquesta condició que, si no s’hagués mort de tuberculosi, li hauria procurat la mateixa fi que la de les seves germanes, la cambra de gas. Mentrestant, doncs, es tractava de sortir disparat d’aquella situació com l’indi que potser sempre va voler ser, és a dir, galopant a lloms d’aquell cavall que en plena cursa aniria esvanint-se fins a deixar-lo, aleshores, en plena llibertat. “Si hom fos un indi, sempre a punt, i sobre el cavall galopant, vinclant-se en l’aire, sempre vibrant damunt el terra retrunyent, fins que pogués deixar anar els esperons, car ja no n’hi hauria, d’esperons, fins que pogués llençar les regnes, car ja no n’hi hauria tampoc, de regnes, i amb prou penes veiés davant seu tot el camp com una prada segada arran, ja sense cap ni coll de cavall.” (Versió de Josep Murgades). Sí, home, sí. Que visqui la llibertat i que visqui el bon humor. Malgrat tot. I no t’enfadis tant.

Rap i gamba

Del tot a favor que hi hagi turisme. I com més millor. Sort n’hi ha hagut i sort n’hi ha. Ara, això sí: una cosa ben diferent és fer el turista, anar-te’n a fer de turista. El turista és, en general, un ésser que no se sent ferit per res del que veu. Mot del Vila, aquest dematí. Mot en el sentit d’aquell marge artificial que es fa per conduir un rec. Mot del Vila (de l’hotel Vila Arenys), restaurant que ha servit per presentar en societat el #rapdarenys. Rap i gamba (d’Arenys, esclar) a la planxa i en un llit de crema de porros, puré de pèsols i unes gotes d’oli de gamba. Plat esplèndid i deliciós que a partir d’avui mateix 12 restaurants de la vila incorporen ja a la carta d’aquest estiu. I el fet és que hi havia més coses, naturalment. Noies hermoses, per exemple. Pensava que n’hi ha prou amb segons quina noia se’t presenti per desmuntar les hipòtesis de la teva vida. Una casa on hauries volgut viure, un país on t’hauria agradat néixer i un altre, aquest mateix, on voldries morir-te. Les autoritats han presidit l’acte, l’alcaldessa Moreno i regidors diversos. El xef, Toni Sànchez, que ha explicat la recepta i ha acceptat després preguntes de la premsa, una de les quals feta en castellà i contestada -cosa que no tinc mai manera d’entendre- també en castellà. No ho entenc, de veritat que no ho entenc. Bé, una quarantena de persones al voltant de la taula i la degustació tan plaent i amb tothom mirant de mastegar amb la màxima cura i elegància possible de manera que quan les mirades d’uns es creuïn amb les dels altres es produeixi aquella certa tristesa de no poder conversar perquè el mastegar de les mandíbules tornaria gairebé obscena qualsevol cosa que volguéssim dir-nos. Mirades, doncs, cap a les noies guapes més que no pas a les altres, que serveixen com de companatge. Mirades que van des del cap fins als peus i després al revés. I tot per tal d’entendre, comparar, decidir. La gran dificultat de decidir. No saps fins a quin punt t’estic agraït, Oriol benvolgut.

Ells també ho fan

Les Tribulacions del Col·legial Törless. Robert Musil, 1906. Àustria i Hongria, aquell Imperi. Kakania (Kaiserlich und Königlich, imperial i reial, un emperador a Viena que al mateix temps era rei a Budapest). Tenia 26 anys, Musil, quan va escriure aquesta que es pot considerar l’autobiografia de la seva joventut. Un adéu retrospectiu a l’adolescència. I també l’adéu a tot un món que ja ningú no tornaria a viure, aquell espai específic de la cultura austríaca ja condemnada a mort. Els mals que corroïen la societat, les amenaçadores forces irracionals que s’anaven covant al dessota d’una aparent i àulica respectabilitat. Llum espectral, la d’aquells personatges, premonició de tots els mals incubats en aquella Europa de principis del XX. Tan sols a unes dècades de l’esclat de les dues guerres. Musil, que era de Klagenfurt,  hi escrivia, a Viena, en aquella època de principis de segle. Hitler, el vagabund, hi pintava. Les millors i les pitjors idees. Tot acabaria esclatant. I el cas és que els fets narrats en aquest llibre fonamental són, de fet, la mar de senzills. El noi, Törless, és conduït pels seus pares a una escola militar, opressiva, on representa que es forma l’elit de l’Imperi Austrohongarès. I, al cap de poc, un robatori, un xantatge, un petit i lamentable incident d’iniciació homosexual entre alumnes i l’escàndol que esclata. I el descobriment de les dualitats. D’una banda, la vida lluminosa i transparent de la família; de l’altra, l’experiència vergonyosa però atractiva de les relacions fosques i degradants entre els alumnes, i tot amb aquell secret temor que alimenta l’adolescent en relació als seus pares. Aquell conegut i reconegut “ells també ho fan“. La claror quotidiana i les foscors de l’ànima. Les ciències exactes i els ambigus sentiments morals. Els esdeveniments exteriors a la llum del sol i aquell secret ombrívol del jo més íntim. La noblesa de la ment, podríem dir, i la materialitat gairebé animal del cos. Tribulacions i tribulacions. Grandiosa metàfora de la formació històrica dels totalitarismes del segle passat i no sé si, encara, d’aquest mateix que vivim. I la nostàlgia immensa de tot aquell temps passat, quan érem petits encara i els pares o les mares ens venien a buscar a col·legi: “Què vols, fill?” – “No res, mamà, solament pensava.” I aleshores Törless absorbí l’olor suau i perfumada que desprenia el gipó de la seva mare. Punt final. És a dir, que no estaria gens malament de tornar-hi, a Musil i a les tribulacions d’aquell col·legial, tota una lliçó. 249 pàgines de l’edició de Proa (1980) amb pròleg del professor Jordi Llovet inclòs. Ells també ho fan.

El pitjor del present

Dies de sessions d’avaluació i de qualificació a les escoles. I vinga inflar notes i que res no sigui dit. I ara encara, que tan sols s’inflen. Perquè a les repesques de setembre s’asterisquen. Aquest verb nou: asteriscar. Qualificacions asteriscades*, un asterisc a la part dreta superior que vol dir que, malgrat no ser suficients, fem veure que ho són i, així, l’alumne igualment promociona de curs. I, mentrestant, les competències que prenen el lloc de la memorització. Aprendre a aprendre, a saber fer les coses, a ser una persona i a conviure. I així anar fent. Res d’acumulació de saber. No fa falta que ningú ensenyi res perquè del que es tracta és de passar de la figura del mestre com a transmissor de saber i de coneixements a un model on el protagonista és l’alumne a qui fa tota la sensació que, efectivament, ja no calgui ensenyar res. Com si en aquest camp fonamental de l’ensenyament l’alumne no hagi mai estat fins ara el protagonista. ¿A qui ens hem adreçat des de sempre sinó als alumnes? El llibre, a més, es veu que ha quedat obsolet i ja no motiva els estudiants. Fora llibres, doncs. Foment de la lectura sense llibres! Ara el que toca són Projectes que els posin davant de situacions reals i els dotin de més capacitat per enfrontar-se a la vida de cada dia. Enlloc no es parla d’estudi, enlloc no es parla d’esforç ni de mèrit. És ben bé que el pitjor del present és el futur. Flaubert ja deia que el que s’ha de fer és il·lustrar les classes il·lustrades, aquelles que si més no es presenten com a il·lustrades, i que la resta, el poble, ja les anirà seguint. Els exemples d’ara mateix són, però, molt poc exemplars i tot resulta la mar d’enutjós. I no sé si n’hi ha prou amb el consol d’apartar-te de tot allò que et resulti enutjós. Perquè, al capdavall, ¿per què fem les coses que fem?

Imbècil moral

Quines coses! Fins fa pràcticament dos o tres dies no havia sentit mai l’expressió imbècil moral. Va ser aquest dijous passat, mentre dinàvem a l’institut amb antics col·legues, i ara amics, que de manera tan gentil m’hi convidaren, que la vaig sentir per primera vegada. I va ser el professor de Clàssiques (Grec i Llatí), que per cert ja no ensenya Clàssiques perquè pel que es veu, de Clàssiques, ja no se n’ensenyen i ara ha d’explicar aquestes coses que se’n diuen Socials -la Història i la Geografia de tota la vida- i Ètiques diverses…, va ser ell, dic, que en un moment determinat ens va fer saber com, en una de les últimes classes del curs, havia comentat i explicat als alumnes que tenia davant seu, alumnes de 15 anys, això de ser un imbècil moral, aquest concepte. Ara no recordo a sant de què venia tot plegat, però l’explicació va ser aquesta: que et diguin imbècil moral no és que sigui cap insult i, si de cas, és un diagnòstic sobre la incapacitat que tens de distingir entre el bé i el mal que fa que puguis caure en conductes imprevisibles i socialment perilloses. Tot d’éssers, pràcticament incomptables, que es fan passar pel que no són, incloent-hi els qui, un cop fora dels càrrecs ocupats durant un temps, ministres i tot el que tu vulguis, mantenen encara aquells fums i aquella altivesa tan ridículs. Que et diguin imbècil moral no és cap insult, però es veu que a la primera hora de pati que hi hagué després d’aquella sessió, aquells alumnes no deixaven de dir-se els uns als altres ets un imbècil moral. I després, un cop ja al carrer, la cosa continuà i potser fins i tot a casa seva deuen ara fer servir l’expressió a la mínima que els pares els facin enfadar perquè els han negat un caprici qualsevol. Bé. Imbècil moral. Après. Perquè d’altra banda hi ha Chamfort: No es pot viure en societat després de l’edat de les passions. Aquesta, la societat, només és tolerable en l’època en què hom se serveix del seu estómac per divertir-se i de la seva persona per matar el temps. El temps que és qui acaba matant la persona.

Retalls de vida

De vegades faig volts pel poble. Com l’altre dia que vaig sortir per ingressar un xec i per comprar begudes. I després, com que he de fer pintar l’apartament, vaig pensar de comprar també pintura blanca -els llocs on he viscut sempre han tingut les parets de color blanc, tot blanc- perquè així el pintor (jo no sé pintar i, a més, tampoc no tinc cap ganes d’embrutar-me) no me l’hagués d’incloure a la factura. Però a la ferreteria nova que em vaig trobar -i dic nova perquè encara mai no l’havia vista-, una ferreteria enorme però també deserta en aquell  moment, no tenien la pintura que jo volia, ni tampoc els claus que em feien falta, ni els cargols. El xicot que em va atendre em va dir que esperaven la comanda per a la setmana entrant. Molt poca feina, deu tenir aquest noi de rostre vermellós, vaig pensar. És ben bé que hi ha establiments que són com un retall de vida. I així, de tant en tant, aquestes estones de riera amunt riera avall. Just fins que dic prou i decideixo comprar ous, mitja dotzena d’ous, aquí davant mateix de casa. Amb mitja dotzena en tens ben bé prou per passar el que queda de setmana. No t’hi amoïnis. I no hi donis més voltes.