Pàgina d'inici » Dietari » Misteriosa fotografia a Mataró

Misteriosa fotografia a Mataró

Dia sense ganes de res. Atordiment. Simulacions i simulacions. Fer veure per fer veure. I això que hi ha desembarcament de miquelets aquest dematí a la platja d’aquí davant mateix, mar estupenda i un sol que més aviat escalfa. Records i imaginacions. I a la ment les més de 6 hores passades ahir a Mataró amb amics a qui doblo l’edat. Acollida amb manhattans i àpat fantàstic, merci Joan, i el plaer de la conversa a veure qui la diu més grossa. I la passejada de després cap a Santa Maria i la capella dels Dolors i la misteriosa fotografia que ens fan a traïció i en què ens reconeixem tan sols a través de les corresponents esquenes. Som nosaltres i no hi ha manera de saber qui n’ha estat l’autor, segur però que algú altre que, com que deu disposar del número de telèfon de qui acaba rebent la foto, sap qui som tot i no haver-se dignat ni a saludar. Misteriosa fotografia a Mataró, doncs, que no interromp de cap manera el camí cap a l’eixida fantàstica de la Dòria on la Núria ens serveix una ampolla d’un magnífic xampany rosat just en el precís instant que apareix a la llibreria un xicot de finíssima ironia i del qual havia sentit parlar però que, a diferència dels altres que són a taula, un servidor encara no coneixia, Xavi Bach, encantat de conèixe’l. Total que es va fent tard, és vespre ja, la Dòria és a punt de tancar i a La Bisbal d’Empordà hi ha, a més, un concert aquesta nit, Pilseners, que ha de servir també per recordar el 20 de maig de fa 25 anys a Wembley. El comiat és, doncs, del tot vibrant i efusiu.

Ara: les imaginacions són tota una altra cosa. Segurament sempre de cara al futur. Activitats futures de les quals no tenim ni la més remota idea, tan sols imatges que ens vénen al cervell però que res no asseguren. M’agradaria tal cosa o tal altra. Molt més que les del dia a dia, molt més que les d’ara mateix, aquí teclejant sense ganes de res. És com si no ens semblessin prou importants, de tant evitables i avorrides, les coses que fem a cada present fugisser de la vida. I massa vegades tot el que hem fet i fem es confon amb el que hauríem volgut fer i també amb el que ens pensem haver fet. Potser caldria, també, tenir en compte que la felicitat moltes vegades consisteix a no desitjar res més del que ja tenim. No sé com dir-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s