Pàgina d'inici » Dietari » Sense fer manetes

Sense fer manetes

Anem al cine aquesta tarda, eh!, dèiem abans. Va, sí, anem-hi. I ho dèiem sense saber del tot quina o quines (aquells programes dobles del passat en què la suposadament dolenta acostumava a ser la bona) pel·lícules hi feien. Ja temps de tot això. Molts dels contemporanis d’ara mateix no en tenen ni idea. Però la qüestió era anar al cine i, si el què vèiem no ens deia res, sempre hi havia l’opció de fer manetes amb les noies de la colla que seien al costat. No passava res, o potser sí. Tot ha anat, però, tirant avall. Després vingué que ja es deixà d’anar al cine i el que es feia era anar a veure una pel·lícula determinada, una cada cop. Aquell temps passat al Verdi, per exemple. Tantes hores. Fins que ara mateix ja ni això. L’any passat només hi vaig anar per veure expressament Paterson (al Renoir Floridablanca precisament el 28 de desembre, dia dels Innocents). I en tot el que portem d’aquest 2017 tan sols per veure Incerta Glòria, hi he anat i, encara, per no dur la contrària a la filla petita). En fi, de pel·lícules no paro de veure’n, però ja sense sortir de casa i, naturalment, sense fer manetes. Potser no sóc l’únic i no sé si això deu comportar cap mena de crisi al sector de les sales de projecció, o d’exhibició. O a tot el sector mateix del cinema. Tot i que, ben mirat i suposant que sigui així, vés a saber si la crisi no l’hem de buscar en nosaltres mateixos, éssers humans fent d’espectadors.

2 thoughts on “Sense fer manetes

  1. El cinema era la distracció més barata. Parlo de fa quaranta, quaranta-cinc o cinquanta anys, quan encara passaven dues pel•lícules. Entraves a la sala, que no eren multisales com ara, sinó grans i espaioses. I algunes decorades amb un estil barroc, amb llotges i amb uns sostres alts i pintats amb motius al•legòrics al teatre i a la literatura. Això sí, amb unes butaques de fusta incomodíssimes. I sense aire condicionat. Alguns cinemes havien estat antics teatres. Quan hi entraves et penetrava aquella olor d’ambientador que t’ofegava. I amb la sala encara quasi buida tenies la sensació d’entrar en un temple laic. I t’envaïa una mena de pessigolleig d’il•lusió per unes expectatives que de vegades no s’acabaven de complir. Recordo haver vist algunes pel·lícules d’italianes, de Vittorio de Sica, per exemple, que aleshores trobava avorrides però que anys a venir adoraria. I un grapat d’obres mestres americanes de les quals llavors no en donàvem importància i que ara formen part de la història del cinema. Jo era un nano i els meus pares m’hi portaven, cada setmana, ben mudats o endiumenjats. Era tot un ritual. Ens conformàvem amb ben poc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s