Pàgina d'inici » Dietari » De com subjugar els diners

De com subjugar els diners

Amb El Banquer Anarquista aquest 1r de maig. Inclassificable, o potser no tant. Conversa de cafè en què aquest banquer explica a un amic seu l’aparent paradoxa de ser banquer i anarquista alhora. Lògica deductiva de Pessoa (1888-1935), indisciplinador d’ànimes tal com es llegeix a la contracoberta del llibret. Poc temps de vida el que visqué. Un temps que d’acord que segurament justifica la seva consideració de pensador reaccionari i de creador revolucionari. Avui, però, la revolució se’ns n’ha anat de les mans i el que cal és reacció, molta més reacció, la reacció com a veritable revolució. Molta més endreça i molt més rigor. Molta feina és la que hi ha per poder deixar de sentir, per exemple, que els nens han de créixer i ser “educats” en comuna, amb molts pares i moltes mares, aquestes ximpleries, i en definitiva perquè tot això que ara ens envolta deixi de ser can pixa i rellisca. Torno al banquer, però. Al banquer de Pessoa i a la força dels diners. ¿Com podia superar l’atracció de la força dels diners? El procés més simple era allunyar-me de l’esfera de la seva influència, això és, de la civilització; anar al camp per menjar arrels i beure de l’aiguaneix; anar despullat i viure com un animal. Però això, encara que no hi hagués dificultats a fer-ho, no era combatre una ficció social; no era ni combatre: era fugir. Realment, qui no ha trepitjat el camp de batalla no en sortirà derrotat. Però moralment sí que és un derrotat, perquè no es va batre. El procediment havia de ser del tot divers -un procediment de combat i no de fuga. ¿Com subjugar els diners, combatent-los? ¿Com esquivar la seva influència i tirania, sense evitar el seu encontre? El procediment només era un –adquirir-ne, adquirir-ne en quantitats suficients per no sentir la seva influència. I va ser quan ho vaig veure del tot clar i amb tota la força de la meva convicció d’anarquista i, també, amb tota la meva lògica d’home lúcid, que vaig entrar en aquesta fase actual on sóc -la comercial i bancària, amic meu- del meu anarquisme.

I així fins que al final de la conversa (tan sols són 47 pàgines), l’amic del banquer, que és qui porta la veu cantant, no va poder estar-se de reconèixer que realment és anarquista i que en tot cas fa riure, fins i tot després d’haver-lo escoltat, comparar el que és ell amb el que són els anarquistes que corren per carrer, anarquistes que s’ajupen envers un anarquista que combat i allibera. Esplèndid.

El llibret conté encara unes quantes pàgines més. Exactament tres sobre l’Elogi de la Indisciplina  i cinc de dedicades a explicar el que segons ell, segons Pessoa, seria el Prejudici de l’Ordre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s