Pàgina d'inici » Dietari » El poema més fondo

El poema més fondo

Un llibre és una carta i sempre ens l’envia algú”, escriu Enric Sòria a En el curs del temps, llibre grandiós tal com ja vaig dir temps enrere. El sol fet de fullejar-lo ja és un plaer. I així, a la pàgina 314, hi ha l’article Tots els noms de la pena, en què parla del poeta Vicent Andrés i Estellés. Ho fa recordant també Ovidi Montllor i la manera com aquest recitava el poema segurament més punyent d’Estellés, Coral Romput. L’acabo de tornar a llegir ara fa una estona. Devessall de la paraula, mapa de les penes que s’acumulen, lentes, dins de l’ànim i dins de l’ànima, usant els mots de Sòria. No en surts indemne de la lectura d’aquest poema enorme. Brutalitat creixent i inestable. I més intensa encara si seguim la interpretació d’Ovidi. Pell de gallina. I sense temor d’exagerar estic segur que aquest Coral Romput deu ser el poema més esplèndid i més fondo i més fet amb la bilis de tota la literatura en català. Un poema que constaria, segur, en tots els cànons universals si no fos justament per aquesta raó: que és en català. I que, com diu Marcos Ordóñez, l’escrigué un valencià humil i obscur, que treballava com a redactor de Las Provincias. N’incloc aquesta petita, petitíssima, minúscula mostra. És el mateix Estellés qui ens l’envia.

[…]Bé. Sí, naturalment. Però, no obstant… Bé. Calle.
Et diria: Aleshores… ¿I què? No em comprendries.
No em voldries oir. Em quedaria sol.
Et veuria amb un fons d’oliveres i vinyes.
L’aire em diria el verd veïnat de la mar.
Em posaria trist. No sabria què fer.
Voldria ser més pobre, aquestes nits d’hivern.
Voldria conduir un camió, de nit,
per França, per León: voldria anar a Arévalo.
Tout est mort en Europe -oui, tout- même l’amour.
Creuar de nit Arévalo, de nit i en camió.
Tordesillas, Arévalo, Astorga, Rodrigatos
de la Obispalia, i més endavant Villalibre
de la Jurisdicción. Un record delicat
a Margaret O’Higgins, sense sostenidor
pels camins de Corea entre soldats i pols,
els mugrons divertits i després escaldats.
Menjar i beure on mengen i beuen els mecànics.
Oh Anna de la rosa tatuada en el pit!
El salt definitiu. Recomane tenebres.
Escoltant Carossone, com plou en el corral,
com van pel pis de dalt, com passen pel carrer.
Veig guerres, tot l’horror de les guerres, les aigües
del Tíber totes roges de sang. Vegeu l’Eneida:
consulteu els oracles; consulteu, consulteu…!
És com si les paraules em duguessen a mi,
no ja al cant, a certs llocs, a claredats, respostes
a preguntes que mai no m’havia formulat,
que no sabia que poguessen formular-se,
que… Bona nit, bon dia. Un vent, un vent d’arena,
un vent tot ple d’arròs que ompli tota la tarda
de forats petitíssims. Les fustes del conyac.
Oh vella, oh trista Europa! En casa l’herbolari.
No passa res; no passa res de particular.

[…]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s