Pàgina d'inici » Dietari » Com si volguessin fer-se perdonar

Com si volguessin fer-se perdonar

Anava a dir que, escoltant-los, em crec molt més i m’inspira molta més confiança el senyor Daniel Osàcar que no pas aquests altres (senyors?) Millet i Montull (i filla), delinqüents confessos tal com ells mateixos han reconegut al mateix temps que afegien i admetien, també, que tot plegat es tractà d’errors. Errors. Com si volguessin fer-se perdonar. No sé ben bé a partir de quin moment els penedits decideixen que el que més els convé és precisament això, penedir-se, o si més no fer-ho veure. Però ho deixo aquí. Es tracta tan sols d’una sensació. Una sensació que pot molt ben ser que no es correspongui amb la realitat. La realitat, la ignoro; la sensació, no. De la mateixa manera que no ignoro ni em passa per alt la reacció de l’unionisme que viu aquí entre nosaltres i també la d’altres éssers com l’alcaldessa Colau, i sequaços, i la de les CUP, només faltaria. Ulls brillants, fregadissa de mans, exigències de tota mena. Els ha faltat temps. Horror i temor si mai acabéssim sota els seus designis. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. En fi.No puc evitar de pensar en aquell personatge del conte de Flaiano, Ai, Capital meva!, un general enemic que acabava d’ocupar la ciutat i a qui, de seguida, la primera frase que li passà pel cap va ser simplement aquesta: “I que bé que et pots corrompre en aquesta ciutat!”. Mare de Déu, baixeu, baixeu!

6 thoughts on “Com si volguessin fer-se perdonar

  1. No sé si us heu fixat en el fet que l’únic que s’ha expressat en català ha estat el senyor Osàcar, els altres tots en castellà. Tot i que hi han llogat un servei de traducció per la raó que alguns advocats de la defensa, que vénen de Madrid, no entenen la nostra llengua. Millet, Montull i sa filla, així com algú altre, haurien pogut parlar en català però no ho han fet. Poca feina per als traductors, els quals m’imagino que cobraran igual. Aquí s’ha vist que amb catalans com aquests, declaradament pispes, no ens calen enemics. Els judicis que s’emeten en català al nostre país no passen del 7%. Però molt em temo que tampoc preocupa gaire. És com en el cinema. En un país digne i normal es faria notar la queixa d’una manera o altra. En canvi aquí ho entomem tot sense piular.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s