Pàgina d'inici » Dietari » Venjança reparadora

Venjança reparadora

Abans d’ahir, un cop acabada la presentació de Proust a Catalunya (Arcàdia) a la Central del carrer Mallorca -per cert, amb aportacions més que interessants d’Amadeu Cuito i de Xavier Pla (“el que convé a la literatura catalana és el diàleg permanent com a mínim amb l’europea com a interlocutora si no es vol caure en una mena de localisme que no resultaria gens interessant”) tot i que també Pere Gimferrer hi va intervenir malgrat que no el vaig entendre de res i amb prou feines si vaig arribar a sentir-li la veu-, amb la Marina i en Joan van anar a fer uns Manhattans a l’Ideal que teníem tan a prop no sense just abans haver-me comprat a la llibreria el Diario Literario (Fuentetaja) de Paul Léautaud per 45€, pas mal. I el que ara voldria dir és que, de Léautaud (1872-1956), en coneixia el Diario Personal (Seix Barral) i L’Amic (Días Contados), però n’ignorava coses que Roberto Calasso explica a la introducció del llibre. No sabia, per exemple, que la seva mare, la de Paul, l’havia abandonat al cap de molt pocs dies d’haver-lo dut en aquest món, de manera que no resulta gens estrany que després, anant fent camí per la vida, la forma de ser d’aquell nen s’anés convertint en la d’un ésser d’un cinisme perpetu, d’una ironia més que punyent i d’una completa antipatia envers els sentiments. Mandrós, melancòlic, solitari, aquell nen abandonat que va ser, a partir d’un determinat moment, va decidir convertir-se en testimoni tan sols d’ell mateix i Fer-se el Mort a través de l’arma més precisa i preciosa del Mort, l’escriptura com a únic instrument que ofereix una insuperable pantalla defensiva i que, al mateix temps, et promet la necessària, per a ell, venjança reparadora. Només així s’explica la manera com ordí i tramà, durant l’únic desplaçament que des de París va fer en tota sa vida, a Calais concretament i per motius familiars -una tia moribunda-, la sola i única gran història d’amor de tot el temps que visqué: la tinguda amb la seva mare. Cínic, glacial, maligne i amarg Léautaud, que intentà exactament això mateix: recuperar la mare com a amant, després de no haver pogut mai tenir-la com a mare. I l’escrivia, a més, aquesta història, mentre la vivia. Els annals més secrets de la passió, diu Calasso. Perquè, al capdavall, l’amor honest, l’amor pur…¿que potser no representa allò que és més contrari a l’amor? Pàgines escollides d’aquest llibre immens i potser inabastable, exactament 920. Exquisits, per cert, els Manhattans. I la companyia, no cal ni dir-ho. Tot un privilegi.

One thought on “Venjança reparadora

  1. “l’escriptura com a únic instrument que ofereix una insuperable pantalla defensiva i que, al mateix temps, et promet la necessària, per a ell, venjança reparadora”

    Genial!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s