Pàgina d'inici » Dietari » Punyal d’energia

Punyal d’energia

Il·lusions Elementals per a qui ha perdut totes les il·lusions i passa la corresponent temporada, llarga temporada, a l’infern. No sé si hi ha elements autobiogràfics, però Ponç Puigdevall usa un narrador que es diu Eloi Pujalta nascut, com l’autor del llibre, el 1963. On ne trahit bien que ceux qu’on aime, la cita de Maurice Sachs que ho encapçala tot. Traïm més bé els qui més estimem. Ben bé com si a partir d’aquí la societat deixés d’existir i s’adrecés tan sols a la recerca d’aquella primera pàtria perduda, la pàtria de casa seva, l’escriptura, poder tornar a escriure. Desagraït, egoista, traïdor, covard, de tot això l’acusava la seva tia al mateix temps que li demanava si era conscient d’haver malaguanyat la seva vida, esclau d’ell mateix i sense cap altre destí que el de pensar moment rere moment com evitar la gana, el fred i la por de dormir al ras. Penses en Céline i en el Viatge al Fons de la Nit, perquè segons com Il·lusions Elementals també n’és un , de viatge al fons de la nit. I hi ha un personatge que fins i tot es diu Céline, sinó que aquí és noia i d’alguna manera Pujalta s’hi sotmet a partir d’aquella estada al Comedor Popular, ja a Gijón, després d’haver-se’n anat, no se sap ben bé com, del periple iniciàtic que anava sempre de Girona a Platja d’Aro, de Sant Feliu a Salou i sempre envoltat de tot ple de camells, de matinades aspres, de prostitutes de rulot, del gos que estima i deixa en una gossera, tremolor de mans, tantes i tantes copes i tants deutes de bar i comptes de banc en descobert. Anar-se’n de pertot arreu mirant sempre de trobar una companyia qualsevol que pal·liés la certesa irrevocable que estava sol del tot. Havia, també, de mentir molt, però igualment havia d’ocultar la tristesa i la desesperança, la falta de concentració perquè la ment només se li podia centrar en el desig insuportable, i patètic, d’abandonar la lluita per la supervivència. I quan caminava de pressa no es dirigia enlloc i combatre els remordiments per haver arribat a la pura misèria esdevenia un exercici del tot estèril, tant incapacitat se sentia ja per fer el bé. ¿Què dir, per tant, sobre el no-res? Doncs que, a pesar de tot això, aquest llibre és un punyal d’energia dels més grossos. I no és pas que l’hagi editat ell -l’ha publicat 62-, però la persona que me l’ha fet conèixer és el senyor Cots, d’Edicions de 1984, i no sap fins a quin punt li estic agraït.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s