Pàgina d'inici » Dietari » De com el cinisme condemna la fe

De com el cinisme condemna la fe

L’espontaneïtat és un misteri, llegim a la pàgina 133 d’aquest petit monument lingüístic i també literari que és Els Estranys, de Raül Garrigasait. No vull fer-me pesat ni amb mateix, i si dic petit ho dic tan sols en el sentit de curt, més aviat breu. L’estranyesa, per exemple, d’aquest altre tresor que és el personatge que es diu Gaietà Ripoll. La discreció és revolucionària i pot arribar a costar-te la vida. Hi ha una manera de ser diferent, més silenciosa, més reconcentrada, que prescindia de la pompa catòlica. Es tractava d’obrir un espai oblidat, menystingut, temut. Fer-te una casa a l’interior de tu mateix i moblar-la amb pensaments sincers i admirar després aquella essència oculta sense paraules ni gestos, la mateixa essència del gran Déu que era a tot arreu i només s’amagava quan els capellans exageraven el ritu. Impassibilitat que desarma, aquesta d’en Gaietà. Per a ell la caritat era aquesta manera d’esbotzar les rescloses de la civilització, sí, rescloses, exactament rescloses. I era també lliurar-se a la justícia de l’amor, encara que calgués enfrontar-se als costums i a les lleis, als reis i a les esglésies. I el van tancar a la presó, ja ho veus, considerat ovella esgarriada. L’església catòlica, apostòlica i romana li demanava tan sols que signés una professió de fe de tots els dogmes, a ell, autèntic creient, orgullós i fràgil com tots els creients de veritat i no com allò que es limiten a fer tots aquells altres de l’aparença pública. El van condemnar a mort, a morir penjat sobre una bóta decorada amb flames simbòliques. El cinisme condemnava la fe. Perquè era cinisme la signatura, el gargot, que li demanaven al peu d’un paper ple de paraules rutinàries. El que encabat Gaietà continués pensant i fent no els interessava gens, els seus pensaments íntims no els feien ni fred ni calor. Ell, no cal ni dir-ho, no l’estampà mai, aquell gargot. I els seus peus, així, acabaren balancejant-se. I mira si era fàcil d’evitar…¿Què és el que és antic i el que és modern aquí? I després, sí, després d’aquest relat que el metge Foraster explicà al prussià Wielemann continuaren el camí, el seu camí cap a Sant Llorenç. I aleshores ja amb una claror que gairebé es podia palpar. La claror i l’espectacle, i l’espontaneïtat si més no aparent, de com Garrigasait tracta la llengua nostra i els seus registres, afegiria un servidor.

3 thoughts on “De com el cinisme condemna la fe

  1. No us feu gens pesat, de debò. Ahir el conseller Vila demanava prescriptors, amb la qual cosa estic totalment d’acord. Jo diria que vós en sou un, almenys per a mi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s