Pàgina d'inici » Dietari » Això és la fe

Això és la fe

Segueixo a mitges les escenes d’aquest dematí, la gentada immensa que omple els voltants del TSJC i l’entrada al palau que l’acull de les tres honorables persones cridades a judici, només tres, i tot perquè tinc el cap en una altra banda. El tinc en els grans moments d’amistat lliure que llegeixo al llarg de l’excursió de Wielemann i del metge Foraster que explica amb paraules tan precises i brillants Raül Garrigasait en aquesta meravella d’Els Estranys que dèiem ahir. La idea de l’estranyesa de tot plegat. -A Barcelona vaig conèixer un senyor d’Estrasburg, francès però alemany. Era curiós: protestant. ¿Vostè també ho és? – Sóc religiós. No sé si només protestant. Vull dir que tinc el sentiment religiós…L’infinit que treu el cap en les coses finites, l’absolut que veiem i no veiem en la naturalesa, l’etern que percebem i se’ns esmuny en cada instant que passa…Sentir que depenem plenament d’alguna cosa que no coneixem, d’un no-res venerable que mai no arribarem a omplir del tot: això és la fe. Després vénen la pompa, l’organització, les filigranes, les imatges, coses que em deixen bastant fred…Crec en Crist perquè és un Déu que fa baixar la divinitat a la carn, a la sang, a les ungles, a la matèria corruptible. La creu és l’instrument que clava els somnis a terra, els pacifica, i alhora assenyala enlaire…Així parlava Wielemann, el prussià, tot esperant els rovellons, memòria vegetal i animal, que l’àvia els serviria al cap de no res. I Foraster somreia, somreia i expressava que els catòlics tenim l’avantatge de no haver de creure en res. En tenim prou amb una catedral, una pila de sants i unes quantes sotanes per salvar les formes. Miri’m a mi: sóc ateu i ningú no pot negar el meu profund catolicisme…A Jesús, nosaltres els catòlics, per sort, no l’hem vist ni l’hem sentit durant gairebé dos mil anys: en això els diguem-ne ateus i els diguem-ne creients som exactament iguals. I que continuï així. -Cinisme, afegí Wielemann, de manera suspesa i entre dues intencions contradictòries.

Dies ben estranys, en fi, aquests que visc. Com d’exercicis espirituals, gairebé. Meravellat, si més no, d’aquests exercicis lingüístics que em semblen grandiosos i del tot estimulants. Sense paraules, com en els moments més intensos del llibre. I de la definició de fe amb la qual ara tornaré a veure com va el judici d’aquest tribunal espanyol que no sé fins quan ens tindrà encara sotmesos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s