Pàgina d'inici » Dietari » Arenes movedisses

Arenes movedisses

Al capdavall, aquell moment en què ens adonem que hem caigut a la trampa acaba arribant. Abans, la vanitat ens feia pensar que érem distints, que això no anava amb nosaltres. Però a la que la vanitat ens abandona, o així si més no ens ho pensem i com si tal cosa fos possible, arribem fàcilment a la conclusió que ja tot és fet i que ja no queda res per afegir-hi. Després de cada un dels viatges en què he pres part -sobretot els més recents-, i en què m’he fet sempre la il·lusió de sentir interès per alguna de les coses vistes, d’entendre-les, d’enriquir-m’hi (quin verb!), el que al final percebo és que m’he enfonsat un centímetre més en aquestes arenes movedisses que ens envolten. Concloc que és millor, molt millor, no moure’s, no moure’m. I així simplificar els errors (Flaiano).

One thought on “Arenes movedisses

  1. Per mi, les arenes movedisses -amb el anys-, són l’impuls per moments irrefrenable d’anar-ho a buscar tot a fora, esperant que alguna cosa (a què, presumptament, es veu que tenim dret) ens serà graciosament atorgada bo i sentint-nos, però, com més va més buits i -anímicament- més dependents i xirois. Aquest sentiment, tanmateix, és la consciència, que potser agafa la forma de vanitat si persisteix com si res a continuar pouant-ho tot en terra d’altri, i, fins i tot fent-ne ostentació, per postres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s