Pàgina d'inici » Dietari » Fins a l’hora del repòs final

Fins a l’hora del repòs final

Ves que no anéssim del tot errats i que la normalització que tant sembla que reclamem al món del cinema no fos la que ara mateix impera, gairebé tot en castellà ja sigui que es tracti de les versions originals com de les subtitulades. És veritat que un país no existeix sense un audiovisual potent, però també ho és que tampoc no existeix sense que sigui fet i exhibit en la llengua d’aquest país que volem. Ens omplim la boca de tot això d’estendre l´ús social del català i no sembla que hagin servit de gaire aquests 30 anys del que en diem immersió lingüística a les escoles. Sí, potser sí que tothom, o gairebé tothom, sap aproximadament la llengua. L’ús, però i per desgràcia, és tota una altra cosa. Aquest carro que costa tant de bellugar, deia ahir Enric Gomà. I costa tant perquè no hi ha coratge, altrament dit collons, ni projecte, ni poder. I no cal dir que tot això que passa amb la llengua i el seu ús en aquest món del cinema és de totes totes extensiu al de la Justícia i a tants d’altres sectors. Ment colonitzada. Ho explica la mar de bé, em sembla, Eva Pou en aquest article de l’Ara. En fi, premi Gaudí d’Honor (Miquel Porter i Moix) a Josep M. Pou. Del tot merescut. Viure i treballar fins a l’hora del repòs final, aquell final sublim de l’Oncle Vanya. I el record per aquell Benvinguts a la República de la Llibertat i del Bon Humor! Tant de bo no triguem gaire a poder repetir-ho de manera definitiva. Sisplau!

4 thoughts on “Fins a l’hora del repòs final

  1. Jo fa molt de temps que tinc avorrit el cine, el fet d’anar-hi. Fa anys, quan es va saber que les “Majors” i també les empreses exhibidores fotien moltes pegues al doblatge en català, em vaig emprenyar i vaig decidir no anar-hi més. Val a dir que tampoc em va costar gaire, en aquella temps el cinema ja començava a degenerar. Tanmateix, si vull ser sincer, he de confessar que si hi vaig (pressionat per la “costella”), fet i fotut, deuen ser tres vegades l’any i para de comptar. I d’aquestes tres, en dues ocasions en surto fastiguejat i nerviós com una mona. El cinema actual ha perdut el nord. Jo hi havia anat molt, quan era un nano per un duro miraves dues pel•lícules, en deien sessió contínua. També molt a la Filmoteca i per televisió. Ara, de tant en tant, només miro algun clàssic que tinc gravat d’un munt de pel·lícules que he anat col•leccionant en DVD. Vaig dir prou a seguir alimentant tota aquesta patuleia. Algú em dirà que estic sonat. Però de quina altra eina disposem per fer arribar la queixa, si no? Com a consumidors i catalans alhora, tenim el dret de triar. I moltes miques fan un molt. Als onzes de setembre d’abans del 2012 érem quatre gats. I des que en som centenars de milers tot ha canviat. És la força del nombre, és la nostra arma.

  2. Del Jarmusch ! La primera que vaig veure d’ell va ser “Sota el pes de la llei”. O potser “Estranys al paradís”? Devia ser al Casablanca, del Passeig de Gràcia? També recordo molt gratament “Cafè i cigarrets”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s