Pàgina d'inici » Dietari » El fet de fer campana

El fet de fer campana

Un altre dia líquid, inconsistent en ell mateix, ineficaç. El foie d’ahir vespre, a més, un foie per cert exquisit, segurament em va fer mal. Passada molt mala nit. M’adono també que la nevera és gairebé buida i em fa mandra haver de sortir per mirar de solucionar el problema. Perquè esclar que és un problema, i força gros, tenir la nevera buida. En fi. L’educació no ensenya la saviesa, deia Wilde. I que potser sí que és admirable, però que convé recordar de tant en tant que cap cosa que valgui la pena saber no pot ser ensenyada a través del que en diem educació. Fantàstic. Igual que també ho és, si més no m’ho sembla, el que explicava Stevenson en relació al fet de fer campana. Ara ja no es porta tant com s’havia portat i fins i tot l’expressió, fer campana, em fa l’efecte que ha passat de moda. Potser no és ara el moment d’estendre-s’hi, però està bé d’alguna manera recordar que hi hagué aquella poderosa plaça d’educació -el carrer- que va ser l’escola favorita de gent com, per exemple, Dickens o Balzac. Es deia també que els nois que no són capaços d’aprendre res al carrer és que no deuen tenir facultats per aprendre, així en general. No deixava de ser cert, a més, que qui feia campana no és pas que s’estigués sempre al carrer. Podia sortir als camps o a les vinyes del voltant, també, i asseure’s a la vora del rierol i sentir i contemplar el cant de l’ocell tot deixant-se endur d’agradables pensaments. Una nova llum per a les coses, és el que era. Una nova llum que vés a saber què se n’ha fet i on deu haver anat a parar. Perquè, què passa! ¿Que potser totes aquestes coses no eren educació i no en formaven part? ¿Què eren, doncs, si no?

3 thoughts on “El fet de fer campana

  1. Era l’educació de la vida, que encara que mant progre ni s’ho imagini, estava molt menys mediatitzada que ara, i, fet i fet, era més lliure. I més senzilla, també.

  2. Quan era nano (anys seixantes) a Sabadell no teníem els carrers asfaltats, i gaudíem de nombrosos solars per edificar i de terreny periurbà i bosc a quatre passes o a quatre pedalades de bicicleta. Dels nens que no sortien mai de casa, perquè estaven malalts o bé sobreprotegits, en dèiem nens de pis (pis referit a habitatge, no a la necessitat fisiològica). Ara la canalla tota és de pis. Abans no hi havia el perill dels cotxes i l’autonomia de què gaudies ara és impensable. I és una llàstima. El vocabulari també era més ric. Disposàvem de rocs per esberlar-nos el cap o per improvisar les fites d’una porteria de futbol; trepitjàvem bassals, sobretot si eren glaçats, a l’hivern; hi havia mosques vironeres i tàvecs; ens picaven les vespes; vèiem volar els estiracabells; coneixíem les fonts del rodal; pescàvem capgrossos a les basses dels pagesos; fumàvem matafaluga; pispàvem fulles de morera per als cucs que teníem en capses de sabates; ens atipàvem de móres silvestres i de cireretes de pastor; quan quèiem ens pelàvem els genolls; ens enfilàvem als arbres per afollar els nius dels ocells; ens sabíem els noms dels indrets i de les cases de pagès. Ara quin nano sap què és un roc (se’n diu pedra, que és més semblant a l’espanyol), un bassal glaçat, una mosca vironera, un tàvec, una vespa, un estiracabells, una cuca de llum… Saben distingir una morera? Es pelen els genolls? Ho diuen així? Saben el que és afollar un niu? I les fonts del rodals de les nostres ciutats i pobles, no estan contaminades?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s