Pàgina d'inici » Dietari » Plovia pluja

Plovia pluja

Accepcions distintes del mot bufó. Com a substantiu, aquell còmic de les corts i dels palaus de la noblesa. Al diccionari, no hi consta que tingui desdoblament en femení. Un bufó és un bufó, i res més. Potser fins i tot encara ara n’hi ha i no sé pas en qui dec estar pensant. Bufó pot ser també adjectiu i com a tal sí que té versió femenina. Un nen molt bufó, una nena molt bufona. És a dir, menut/da i graciós/a. Dia de Reis. Dia de l’Epifania, manifestació evident d’una divinitat entre nosaltres, éssers humans. I també festa cristiana que commemora la manifestació de Déu entre nosaltres, éssers humans, en la persona de Jesucrist. I la nit d’ahir que vaig passar amb Els Amics de Peter (Branagh, 1992) i, després, curiosament -perquè aquest dematí l’ha esmentada Narcís Garolera com a lectura adient per a un dia com el d’avui- amb Nit de Reis (la versió de Salvador Oliva), aquest Shakespeare que, si haguéssim respectat el títol original, Twelfth Night, segurament hauríem de dir-ne La Dotzena Nit, que curiosament resulta que al llibre coincideix amb la de l’Epifania. Però bé.  El cas és que no hi ha ni una sola referència, en aquest llibre deliciós, a cap nit de reis i, en canvi, sí que n’hi ha a la nostra absoluta dificultat per arribar al coneixement de nosaltres mateixos. Diria que és aquest el tema de l’obra, d’aquesta comèdia del tot sòlida i plena de sentit. L’argument ara tant és, i el que voldria tan sols, i de fet aquesta és l’excusa d’aquest text, és referir-me al Bufó segons la primera de les accepcions dites abans, potser el més lúcid de tots els personatges, que a l’inici de l’acte cinquè manté una conversa amb el Duc en aquests termes:

“Duc: ¿Com et van les coses, bon home? – Bufó: La veritat, senyor, és que em van bé amb els meus enemics  i malament amb els meus amics. – Duc: Deus voler dir el contrari: bé amb els teus amics. – Bufó: No, senyor, malament. – Duc: ¿I com pot ser això? – Bufó: Redéu, senyor, m’alaben i em converteixen en un ase. Però els meus enemics em diuen que sóc un ase; de manera que, gràcies als meus enemics, senyor, avanço en el coneixement de mi mateix; en canvi, em sento insultat pels meus amics”.

Això i la cançó final, que ara no reprodueixo pas de manera total, com si fos exactament la veu del destí. “Quan jo era molt petit sempre estava content; / amb un ai, amb un oh, i amb la pluja i el vent, / ningú no feia cas de la meva follia, / perquè plovia pluja cada dia……El pas dels anys, ai las! va fer-me vell; / amb un ai, amb un oh, i amb la pluja i el vent / i me n’anava al llit ben tip de vi novell, /  perquè plovia pluja constantment”.

El destí, i la sort reservada a cadascú.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s