Res no és a canvi de res

Res  no és a canvi de res. Ja Marc Aureli en parlà al llibre V de les Reflexions (6). “Hi ha certament aquella mena de persones que, quan han fet un favor a una altra, estan de seguida disposades també a demanar-los-en compte. I també aquelles altres, tanmateix, que no estan disposades a fer això, però que en el seu fur intern consideren l’altra persona exactament com un deutor…” Res no és a canvi de res. I menys encara si del que es tracta és de política, política, vull dir, en el mal sentit de la paraula. I així M.Rajoy, ni més ni menys. M.Rajoy comprant a preu d’or la voluntat de Juncker. Et voto com a president de la Comissió, t’atorgo el premi Princesa d’Astúries a La Concòrdia!!!, et faig Doctor Honoris Causa per la Universitat de Salamanca. Molt bé. Sinó que tot això té un preu. El preu que la UE blasmi públicament Catalunya, miri cap a una altra banda l’1 d’octubre, dia de les porres de la GC i policia espanyoles contra les urnes i contra el poble quiet, mantingui silenci i, per tant, en el fons consenti l’empresonament de polítics, escollits en eleccions lliures, i d’activistes socials…Mentrestant, edictes que faciliten i pràcticament empenyen les empreses del país a canviar de seu social i fins i tot fiscal i, la cosa més recent, que per res del món Barcelona no hagi estat escollida seu de l’EMA…En fi, estat de dret, diuen. Estat de dret espanyol.

Dilapidació d’energies

Aquesta sensació que com més va més estoic em torno. Segurament és la lectura, aquests dies, de l’Enquiridió. Segur. De fet, és d’Epictet allò que diu que, si algú et comunica que s’ha malparlat de tu, no et defensis pas d’aquell o aquells que així hagin parlat. Al contrari. El que t’aconsello és que responguis que diuen aquestes coses perquè ignoren les altres encara més dolentes que es refereixen a tu, ja que altrament no haurien dit només aquestes que han dit.

Del tot contrari, d’altra banda, a la immediatesa tecnològica d’aquesta època que vivim. M’estimo molt més una vida més lenta i més pacient i plàcida. Que ens pensem dos o tres cops les coses abans de dir-les. Ara bé, sempre n’hi ha una que no em cal pensar-me gens. La llengua és la identitat, no veig que n’hi hagi cap altra de tan bàsica malgrat tenir-les encara (llengua i identitat) sotmeses i subsidiàries. Això sí, i em serveixo d’en Guillem Simó i d’aquella anotació seva de divendres, 5 de desembre del 1997, que diu que sempre he pensat que l’estratègia de fer esclatar el conflicte lingüístic dins un país i una comunitat nacionalment debilitada (i dividida) és una dilapidació inútil d’energies. I, encara ell mateix, una setmana més tard, l’apreciació que tal com va tot, i com en els temps més obscurs i tristos de la postguerra, ves que l’únic tema de conversa viable no torni a ser el de la meteorologia, a l’estil d’aquells sembla que avui fa bo, eh!…Perquè mira que ahir…

Potser sí, que tots som estrangers

Inexhaurible Soleràs. Aquest cop sobre el fet de l’estrangeria en conversa amb en Cruells a la tercera part d’Incerta Glòria. “El que més m’irrita és pensar que jo també sóc un estranger. De fet, és la primera cosa que un aprèn viatjant…I és tots, tots ens pensem que els estrangers són els altres. Estrangers, però, ho som tots, ¡quin fàstic! Anem vivint amb la il·lusió que només ho són altres, quan un és sempre ell mateix el més profundament estranger de tots”. I el cas és que rellegia coses com aquesta el moment just de rebre una carta des de Madrid, cartes viatgeres, en què el destinatari amb adreça real a la Riera del Bisbe Català veu com els remitents hi fan constar, ni més ni menys, Arroyo del Bisbe Català. Ja m’explicaràs. De manera que potser sí que, d’estrangers, ho som tots.

Tot allò que no depèn de nosaltres

Més coses que al llarg de la vida es poden anar aprenent. Aprendre, per exemple, a ser invencible. Només fa falta no ficar-se en cap lluita en la qual ja d’entrada saps que de cap manera no pots vèncer. I no deixar-se endur per la impressió que poden produir-nos aquells que sembla que excel·leixen en poder i en molta reputació. Millor no voler-s’hi equiparar. La substància del bé és en les coses que depenen de nosaltres i ni l’enveja ni la gelosia no hi tenen cap espai. Més val ser persona lliure i no aspirar a ser estrateg de res, ni a ocupar càrrecs d’aquests tan ostentosos, ni fiscal general de cap regne, ni cònsol, ni ambaixador, ni res de totes aquestes coses. Va ser d’Epictet que vaig aprendre, ja fa temps, que només hi ha un camí per arribar-hi (a ser persona lliure): el menyspreu de tot allò que no depèn de nosaltres.

L’amor és la jungla

M’acabo de comprar a Amazon un llibre que no apareixerà fins el 22 d’aquest mes de novembre, que és dimecres que ve. Anava a dir que amb prou feines si hi ha res que encara em faci il·lusió. La veritat és, però, que aquest llibre me’n fa. Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Josep Pla. Destino, segons edició de Francesc Montero. Ple de coses sobre els anys 50 i 60 del segle passat. La vida, la beguda, els autoretrats, periodisme i escriptura, l’Església, Catalunya-Espanya, els catalans, personatges…Ja m’hi veig. Com quan em parlen, o sento parlar, de felicitat i aleshores la sola carrincloneria de la paraula ja em fa rebentar de riure (avenç). En fi, estones de plaer a l’aguait.

I és cert, també, que els vespres de dilluns m’aporten igualment brins de gust i d’il·lusió. Vull dir les sessions de l’Ateneu que aquest curs dediquem a la lectura lenta i calmada d’Incerta Glòria. Una desena de participants la mar d’interessats. No és gens estrany. Com quan l’altre dia llegíem a la segona part del llibre gloriós les paraules de la Trini Milmany adreçades per carta al grandiós Juli Soleràs quan representa que aquest li havia demanat que es casessin, sabent com sabia que ella era la parella del seu amic de l’ànima, en Lluís de Brocà, i amb qui tenien ja un fill, en Ramonet. Perdona, Juli -escriu la Trini: potser t’ofenc parlant-te així, però és precisament a causa de l’admiració que et tinc que sento absurda la teva proposició. Tu ets massa intel·ligent; i l’amor és la jungla. Una parella de feres que udolen arran d’un abisme….De manera que jo voldria estimar-te amb tota l’ànima, però amb res més que l’ànima. I no obstant, sento que estimar amb l’ànima i amb res més no és estimar, que no hi hauria mèrit en una amor així per massa fàcil. I aleshores sento que estimo més que això, però m’hi perdo.

Sí, coses com aquestes puc dir que encara em fan il·lusió. Aquesta pregunta que la mateixa Trini escriu a en Soleràs. “Un amor fet de confiança i de repòs, un amor de germà i germana”, ¿és possible un amor així?

Aquest camí que dic

Viatge mental que no s’acaba. Podria ser que molt soroll per no res. No val la pena perdre el temps en conjectures sobre els misteris que s’han d’acabar d’explicar per si sols. Dolça flexibilitat de l’esperit humà, que es pot lliurar tot d’una a les il·lusions que burlen les inquietuds i les preocupacions dels moments de dificultats com aquest que ara mateix vivim. Terra com encantada. Quan em trobo que el camí és massa aspre o massa costerut, trenco aleshores per una flonja sendera vellutada i, després de fer-hi uns quants tombs, retorno fresc i refet (Sterne). I, si arriba que els mals s’apoderen de mi i dels meus -com ara els fills més grans que acaben de perdre la mare-  i no hi ha forma al món de deslliurar-se’n, faig servir una altra tàctica. Criticable, ja ho sé, però el que faig és mirar d’esquivar-los i procurar no pensar-hi, d’apartar-me’n o, si més no, de fer-ho veure i, com que tinc una idea més clara del Passeig de Mar que du al mar, i després encara a La Casa del Mar, que no pas de res més, m’obligo aquests dies de tardor esplèndida a fer aquest camí que dic, igual que l’ombra fugissera que fuig del neguit i acaba capbussant-se en aquesta mar fantàstica i encara no freda del tot del 17 de novembre en què som.

I pel que fa a la resta, no sé ni què dir ni què pensar. Es veu que el judici de Brussel·les ara s’ajorna fins al 4 de desembre, dilluns, justament tres dies abans de la romeria anunciada. Viatge mental.

Camins de la imaginació

Viatjant mentalment amb Sterne i, com ell, sense cap informació valuosa per oferir ni tampoc cap valuosa filosofia per impartir. Res a dir ja sobre quadres ni esglésies, sobre la misèria o la prosperitat de la vida rural observada ni la de les conurbacions més grosses. Camins de la imaginació, tan sols. Emocions del cor i de l’ànima. L’Alsàcia d’aquí tres setmanes, per exemple. No es podrà fer, però seria capaç de prescindir de totes les catedrals, àdhuc de la d’Estrasburg. Com Sterne, em deixaria atraure més per la noia amb bossa verda a l’espatlla que ell descriu. No cal escandalitzar-se gens perquè apareguin etapes de la vida en què et sembli més interessant i atractiu una noia així que no pas una catedral. Camí de l’exterior cap a l’interior. I molt més profund l’interès pel silenci que per la paraula. Aquella galeria de retrats que repasso: el frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia dependenta de la llibreria, o La Fleur amb les seves calcetes noves. I riure i plorar tot passant d’una emoció a la contrària. I els brins de poesia com aquest que ara copio:

Vaig acostar-me amb posat greu a la finestra amb la casaca negra i polsosa i, mirant pel vidres, vaig veure tot de gent amb vestits grocs, blaus i verds corrent a la palestra del plaer. Els vells, amb les llances rompudes i amb els cascos que havien perdut la visera; els joves, amb brillants armadures que lluïen com l’or, guarnits amb tots els alegres plomalls de l’orient; tots, tots hi justaven, com cavallers encantats dels torneigs dels temps antics, per la fama i per l’amor.

I que tot sigui per la filosofia del plaer, la filosofia que sosté que és tan important comportar-se bé en les coses grans com en les petites, que fa més desitjable la fruïció, fins i tot la dels altres, que no pas el patiment. Vive la joie…Vive l’amour! et vive la bagatelle!

Dies aquests, en definitiva, que fan que més m’estimi pensar en aquell benvinguts sigueu, detalls amables de la vida, que em feu el camí més planer! I tot plegat en espera dels Riesling de Ribeauvillé i de Riquewihr.