Signe rere signe

La breu i coneguda conclusió del sonet de J.V.Foix: m’exalta el nou i m’enamora el vell. L’exaltació, el rampell que ens fa córrer, que ens apressa, en temps de Foix fou l’automòbil. Avui és la nova tecnologia, a la qual ja és impossible renunciar, sense la qual moltes vegades ja no sabríem què fer ni segurament entendre’ns a nosaltres mateixos. Hom diu, àdhuc, que la nova tecnologia és la llibertat, tot i que a mi no m’ho sembla. Molt bé. Però hi ha també l’altre anhel, l’anhel de repòs, l’anhel de lentitud, allò que hi ha entre la nova tecnologia, d’una banda, i la literatura i l’antic museu i les madones borroses, la lentitud i la calma que l’amor reclama, de l’altra. I llegir. Llegir és molt important, llegir és fonamental, -“Quan vaig haver acabat aquest llibre, el vaig tornar a començar, i a mesura que el rellegia, se m’aclarien tot de coses que abans no havia entès. I en haver-lo acabat per segona vegada, el vaig tornar a llegir, i encara vaig entendre millor què hi deia. I així fins a cinc o sis vegades”, segons els Rumors sobre Rumors de Ponç Puigdevall parlant de Jordi Coca i L’Emperador– perquè a diferència de la velocitat amb què ocorren les coses, la velocitat a què les fem anar, la velocitat amb què són escrites i divulgades, llegir, en canvi, ho fem a la mateixa velocitat que a l’època de Plató i d’Aristòtil, quan tan poca gent en sabia, de llegir. Continuem desxifrant signe rere signe, amb calma i amb paciència, sense adonar-nos del pas de les hores i, així, ens situem en una actitud similar a la que teníem quan la circulació de les coses no era tan ràpida. Cal ser trepidant, de vegades, cal el brogit i el frenesí, segons com. No podem renunciar als avenços de la tècnica, naturalment, però no hauríem de renunciar tampoc a la calma i a la lentitud de les estones de lectura, a l’aliment de l’esperit. Al silenci. Sobretot quan apareixen dies de pausa en la feina que fem.

La primera i més decisiva elecció moral

Boira. És ben bé que com més anem menys valem. Les ressaques ho endarrereixen tot. Trigues molt més a reprendre el pols del món i sembla que es faci de dia molt més tard. No he estat mai gaire aventurer i no he tingut tampoc mai gaire tirada per allò que se’n diuen llibres d’aventures. N’he llegit alguns, sobretot dels de cavalleries, però no puc dir que siguin els que més m’han entusiasmat. Tot i així, sempre que em demanen quin destacaria, quin trobo imprescindible, sempre dic el mateix. “L’Illa del Tresor”. Perquè com a narració és la més pura que conec, pel seu vessant profundament èpic i iniciàtic, les ombres de la violència i de tot el que és macabre barrejat de manera incomparable amb l’audàcia victoriosa, el perfum de l’aventura marinera, que probablement és l’aventura més perfecta, més absoluta, i també perquè explica la primera i decisiva elecció moral. Impecable sobrietat de l’estil, el ritme narratiu que sembla resumir l’íntima perfecció de l’art de narrar, el disseny dels personatges, la sàvia complexitat d’una intriga que en el fons és, però, extremament simple. En relació a “L’Illa del Tresor”, tothom parla sempre d’aquesta figura fabulosa que és John Silver el Llarg, i d’acord que la seva figura i la seva trajectòria representen un clàssic de la literatura d’aventures. Però a mi encara m’agrada més Jim Hawkins. Tot gira al seu voltant. És la seva mirada justament la que engrandeix la figura del pirata i li atorga tot el seu enigma. Decidir, i escollir, entre el bé i el mal, que queden sempre tan difuminats en aquesta història fantàstica. Ell, adolescent, aprèn el rostre demoníac de l’audàcia. I és Silver qui l’hi ensenya. M’estimo més aquest llibre, al qual torno sempre de tant en tant, que no pas un altre dels més grandiosos. L’elecció no és fàcil, perquè aquest altre que dic és “Moby Dick”, Ismael i el capità Ahab. Em quedo sempre, però, amb l’ambigüitat i la boira de “L’Illa del Tresor” i la grandesa del seu autor, R.L. Stevenson. I, com que és molt millor llegir el llibre que no pas comentar-lo, és per això mateix que ho deixo aquí, per això i perquè ja s’ha fet de dia i ho veig ja tot una mica més clar i em sembla que ens en sortirem. Som a la banda del bé, a la dels bons.

Ofrenes florals

Passem-nos-ho bé. Més val. Ja sé, per exemple, que fa una partida d’anys que no compareixen els falangistes a fer els seus jocs florals per devers el monument. Supòs que són tots morts, a l’hora d’ara. Però no trobaria gens estrany que, aprofitant els seixanta anys del desembarcament d’en Bayo, ressuscitassen una mica i venguessen a fer les ofrenes florals que temps enrere ens marcaven els finals d’estiu. Científicament, no vull dir que una grapada de mòmies vestides de blau no tenguessen el seu interès. Però, a la pràctica, els qui tenim al·lots petits ho tendríem fatal per aconseguir que s’adormissen, el vespre.  –José Antonio, !presente! Franco, !presente! Arriba Es…¿per què no alces es braç, tu, rotget separatista?  -És que m’ha caigut, camarada. No és culpa meva. ¿A tu, que mai no te cau res?…

Fragment de Vull una Estàtua Eqüestre, les Cròniques (1990-2001) de Gabriel Galmés que ja fa 16 anys que ens deixà quan no en tenia ni 40. Llegir serveix per passar-s’ho bé, deia. Hi ha d’altres coses que serveixen també per passar-nos-bé, segur. Però llegir n’és una de les més profundes. Directe a l’ésser que som, la paraula. Recordo ara El Rei de la Casa, La Vida Perdurable o El Rei de la Selva. N’hi ha encara algun altre, com per exemple L’Àlbum Galmés que Quaderns Crema publicà el 2002 just un any després de la seva mort. Passem-nos-bé, deia. Igual que Salter uns quants més tard. James Salter. Llegeixo pel plaer de la lectura. No pas per obligació. No tinc ja l’obligació de llegir res més i tampoc no m’hi sento obligat. És cert que hi ha llibres que m’agradaria llegir abans de morir-me. Sé, però, que no podré i que em serà impossible. Són massa. Tots els anomenats clàssics que em falten, la correspondència sencera de Nietzsche, els llibres de Bellow que encara no he llegit, tantes i tantes coses, ofrenes florals, que no acabaríem mai. No hi haurà prou temps i no per aquesta raó l’anhel disminueix i em veig llegint fins als últims instants de vida exactament igual que aquell Edmund Wilson que estudiava hebreu amb ampolles d’oxigen als peus del llit.

Callar i deixar dir

Dematí de suport a tots els alcaldes, 750, que Espanya coacciona i té amenaçats. Bé, de fet som tots que estem amenaçats a través d’ells. A banda d’això, però, el que em passa pel cap, segurament de manera equivocada perquè cada cop m’equivoco més en la percepció de les coses, és que a mesura que ens anem fent vells ens tornem més silenciosos, deixem dir més als altres, els concedim més la paraula, ens estimem més escoltar que no pas parlar, participem cada cop menys en els debats. Tot és tan insegur, penja tot tant d’un fil! Quan s’és jove, hom està sempre disposat a menjar-se el món, s’experimenta una intensa companyonia en la relació amb els altres, se sent el desig de llançar-se als braços de tothom amb la certesa de ser ben rebut. I ja dic que potser m’equivoco, que potser passo per un d’aquells moments de misantropia enganyadora o falsa, però noto que gradualment, gairebé de manera imperceptible, aquella força ens va d’alguna manera abandonant. Desenganys, davallades i resurreccions, una barrera va elevant-se entre nosaltres i el que ens envolta i arriba així un moment que ja som estranys fins i tot per a nosaltres mateixos. I és potser aleshores que l’home concentra tot el seu amor, tota la seva facultat d’expansió, en una persona i fa, per dir-ho així, un esforç final per unir aquesta ànima a la seva; l’empeny cap a ell mateix i tracta de conèixer-la i de donar-se a conèixer de manera total. Il·lusions, segurament. Però esclar que hi ha l’amor. Un amor que tanmateix no impedeix que a poc a poc ens anem adonant que això, el coneixement de l’altre, és impossible, i que per més intensament que hom estimi, per molt íntimament que estigui relacionat amb l’altra persona, sempre ens és d’alguna manera estranya. Marit i muller, i tota mena de parelles, si aconsegueixen durar, en el millor dels casos, s’estimen. Però, ¿es coneixen realment? Em fa l’efecte que accedir al pensament de l’altre no és possible, no se’ns permet saber què pensa l’altre. I és aleshores que ens refugiem en el silenci i ens construïm un món propi que procurem mantenir ocult a tothom, fins i tot a les persones que més estimem, sabent o suposant que segurament no l’entendrien. És a dir, finalment, tot això no ha estat res més que l’embolic que m’he fet en pensar si realment, si de veritat, coneixem les persones que estimem. I també en pensar la línia tan prima que separa l’amor de l’odi. De fet, és potser per això que em vaig tornant cada cop més silenciós. I callo. I deixo dir. Malgrat, fins i tot, les amenaces d’ara mateix. Que vagin dient. Que vagin fent.

No en tinc mai prou

És ja del tot passat, o gairebé -comptades són les excepcions-, el temps que els éssers humans, si més no en aquest Occident d’on som, érem habitants de dues ciutats, la terrenal, cert, però també la celestial. El temps que la creença era l’absència de perfecció aquí, en la terrenal, en què resultava inútil la recerca de felicitat perquè la completa realització humana tan sols podia arribar, després d’una vida pietosa, a la ciutat celestial. S’ha acabat, en general, tot això. La raó, la raó humana, un dia va començar a imposar-se i, així, allò que se’n derivà i que vam anomenar civilització industrial acabà abolint aquella ciutat celestial. Vés a saber, hores d’ara, què se n’ha fet. Però el cas és que a partir d’aquell moment, a l’home, ja no li quedà cap altre remei que el de mirar de realitzar-se aquí, a la terra, i encara només mentre hi sigui. Després, anul·lada ja tota esperança del que li havia estat promès després de la vida, el no-res. Llàstima. Perquè és d’aquí que prové tot això de la filosofia de l’èxit, de l’amor que en diem lliure, de la recerca de la felicitat i del confortable benestar. Ja no volem patir en aquesta ciutat terrenal, ni renunciar a res. I així ens va. Incapaços de cap resignació, aquest benestar el que precisament produeix és la infelicitat de reduir qualsevol conquesta a termes només materials i, per tant, passatgers i moridors. S’ha de consumir i consumir, a més a més. I per consumir s’ha de treballar més, o fer totes les trampes que calgui, i afegir tothora nous objectius, i encara més i encara més, en vull més, no en tinc mai prou, i he d’arribar a ser propietari i comprar tot de coses que no necessito i creure que l’amor és tan sols una experiència que contínuament he d’anar renovant i així fins que el peix acabi mossegant-se la cua i empassant-se-la del tot, ciutat terrenal.

El problema més important

No sé ben bé per què (bé, sí que ho sé), però diria que, si el NO tingués la més mínima possibilitat de guanyar, aquest referèndum no només se celebraria sinó que, a més, seria del tot lícit i vinculant. Amb corrent elèctric o sense. De fet, no en tinc cap dubte. I, tot i no ser en absolut republicà, no veig enlloc el suposat delicte. Tot neix de la ignorància, esclar. D’aquest no saber res de res ni ganes de voler saber-ho. Ni del passat ni del present. Ni cap voluntat d’entendre-ho ni d’entendre’s. Imposicions i imposicions. I ara també persecucions i prohibicions i amenaces de tota mena. Estat d’excepció, pràcticament. És cert que tenim la veu productora de sons, a través de la qual no estem absents de tot el que sentim. Em sento. El que passa és que no em veig, o no em reconec. No n’hi ha prou amb l’espill perquè ens veiem la fesomia, -fa falta que ens la reconeguem i aquesta no és pas una cosa senzilla. Reconèixer-se. Si es veiessin i, a més, es reconeguessin, potser quedarien parats de la vergonya que sentirien d’ells mateixos. ¿Sóc jo aquest que parla -de democràcia- davant del món? ¿De veritat que sóc jo? I el fet que no hi hagi ningú que tingui una idea del tot clara d’ell mateix hores d’ara ja no canvia res. El problema més important és aquell que pot ser resolt i de cap manera no estem fets per ignorar que no som lliures. Encara.

La lectura de debò

Que tothom acabi sabent llegir. Aquest seria l’objectiu més bàsic i important. I, si pogués ser, que alguns també acabessin trobant-hi gust i plaer. Aprendre a llegir, a saber interpretar i relacionar i valorar un text i les parts de què es compon. Segurament és per això mateix que el conte sembla el gènere ideal per introduir, a poc a poc, els alumnes -tan diversos- en la literatura. Els contes són breus i en general es poden llegir en poca estona. Aquesta brevetat, a més, permet poder anar controlant tots els fils que el componen, cosa que resulta molt més difícil i, d’entrada, més complicat amb les novel·les i ja no diguem amb la poesia. Conte, novel·la en miniatura que també se serveix de la narració, de la descripció i del diàleg i narra, igualment, fets protagonitzats per personatges i que ocorren en escenaris més o menys ficticis i amb referents que poden acostar-se també més o menys a llocs de la realitat. Tot és ficció, però. Ficció d’alguna manera emparentada, val a dir-ho, amb la poesia perquè, igual que aquesta, tendeix a la síntesi i molt sovint recorre als símbols. Transmetre gust i plaer, seducció i commoció. D’això es tractaria precisament malgrat la truculència dels embats d’escoles noves i succedanis d’ara mateix, literatura bandejada. I d’un poc més de silenci a les aules. Les persones que llegeixen callen i pensen, potser, en aquell quadern de notes de Txèkhov que contenia l’anècdota de l’individu que, a Montecarlo, va al Casino, hi guanya un milió, torna a casa seu, i se suïcida. Un relat de futur i encara no escrit. Un conte sempre conta dues històries, va dir Ricardo Piglia. La cosa previsible i convencional seria jugar-perdre-suïcidar-se. I en aquesta nota, encara no conte, el que hi ha és la intriga plantejada com a paradoxa. La història del joc i la història del suïcidi com a afers desvinculats en què una no té pas perquè ser conseqüència de l’altra. La vida és complicada i hi ha coses que em fa tot l’efecte que ja no ensenyem. La lectura de debò, per exemple.