Pàgina d'inici » Dietari » Passat perdut

Passat perdut

Vaig tornar a veure París, Texas (Wim Wenders, 1984). I no tant per la forma ni pel contingut ni tampoc per la música esplèndida enmig del desert de Mohave, obra mestra. Tampoc per la conversa-confessió, impressionant, de la cabina del peep-show. Més aviat per una fusió de tot plegat. Em feia falta emoció i sentiment i també ulls humitejats de llàgrimes incipients a la recerca d’aquell passat perdut. I de la memòria del fill de qui ara té cura el teu germà i la seva dona. ¿Què va passar en realitat? Sé que em sents la mar de bé, però escolta…No tinc llits per recollir-hi muts i estic cansat de ser només jo qui parla. ¿Vols conduir? ¿Te’n recordes, de conduir? – El cos, se’n recorda, el cos té memòria. ¿El primer lloc on vam fer l’amor, dius? ¿Què vol dir, una dona refinada? I al final Travis, el pare, que es mirava la seva dona, però en veia tan sols la idea. Passat perdut. Mare i fill reunits. Redempció. ¿Què més dir-ne? Exploradors de l’abisme. Això i aquesta molt més que alarmant baixa forma d’avui mateix. Vés a saber per què.

One thought on “Passat perdut

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s