Pàgina d'inici » Dietari » Comèdia Humana

Comèdia Humana

Més episodis de vida. 10 anys ja del seu decés. Recordo, aquest dematí, la bonhomia de Gabriel Oliver (Sineu, 1937 – Ciutat de Mallorca, 2006) i les sessions de lectura d’aquell curs sobre Balzac que fèiem al seu despatx de la facultat de Filologia d’aquell temps. Ell n’era el degà aleshores. Plaer i confort de la lectura i de la conversa. Les Il·lusions Perdudes, sobretot, però no només. També, per exemple, El Cosí Pons i el disgust d’aquesta novel·la de la Comèdia Humana. Aquell immens golut. La tinc ara mateix aquí davant i hi trobo una breu descripció de l’afer principal. La innoble gola del personatge feia que a l’hora dels àpats imposés la seva presència a persones que sabia perfectament que el detestaven. Tant li feia. Abans d’haver de passar sense menjar i sense vins dels més bons, s’estimava més suportar la fredor, l’esquerpa rebuda dels hostes i els somriures burletes del servei. Qualsevol cosa abans del desesper de cada vegada que, a casa seva, havia de seure a taula tot sol i, a més, pagant-s’ho ell. Repugnant, aversió de les més grosses envers aquest personatge. Heus aquí, però -i el professor Oliver així ens ajudà a interpretar-ho-, que hi ha el moment que Balzac fa com si demanés al lector que faci el favor de simpatitzar amb el personatge. I, la veritat, ho aconsegueix de manera del tot ingènua. És dur reconèixer-ho. Però primerament t’adones que presenta la gent explotada com a vil i vulgar; més endavant notes que parla de l’impecable gust del suposat heroi i tot perquè resulta que és un col·leccionista que adora la bellesa i que és capaç de privar-se no només de luxes sinó també de necessitats primeres per tal de poder-se comprar aquell quadre tan desitjat, o aquell moble, o aquella porcellana. En fi. Balzac insisteix. Insisteix en la bondat del personatge, tan gentil i tan simple i tan amistosament capaç fins al punt que tu, com a lector, vas oblidant-te a poc a poc de la seva cobdícia tan vergonyosa i de les formes tan abjectes i vils de pidolar àpats dels més bons, fins que al final acabes sentint, sense voler-ho, una simpatia fins i tot profunda envers aquest cosí Pons i mirant-te amb horror les seves víctimes, les quals, al capdavall, saps que tenen molts motius dignes de lloança, però a qui Balzac no ha concedit ni tan sols un bri de redempció. Comèdia Humana.

Episodis de vida, deia. Som, en gran part, com ens han anat fent els professors i mestres que hem tingut i encara, alguna manera, tenim. Lliçons i models. Plaer d’aquelles 2 hores setmanals de lectura gairebé privada. Gabriel Oliver, finals dels 70, principis dels 80. Merci de tot cor. (i acs)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s