Pàgina d'inici » Dietari » Posats a fer

Posats a fer

No disposo, encara, de cap exemplar de la nova Gramàtica de l’IEC. Tampoc de cap opuscle sobre les noves regles ortogràfiques. El que en sé és a través dels textos i articles que han anat apareixent aquestes últimes setmanes. I la sensació que em fa tot plegat és que anem, gairebé a marxes forçades, cap a la dissolució definitiva. Arribat el moment, suposant que arribi, ja no caldrà parlar de quina llengua haurà de ser oficial i quina no, o si totes dues. No caldrà: tot anirà derivant cap a una d’única, el català dissolt del tot en el castellà i, aleshores, la independència ja no m’atraurà ni m’interessarà gens, gens ni mica. Quan una llengua viu supeditada, com és el cas del català, no li és possible una evolució lliure. Incorpora manlleus de l’altra que la té subjecta i, senzillament, es desvirtua. I el que em sembla més gros de tot és que una cosa així es fomenti, s’endreci i s’aconselli des del mateix Institut d’Estudis Catalans. Un servidor el català el va aprendre a casa, sense gramàtica ni res -la llengua la teníem prohibida, cal dir-ho i recordar-ho i tenir-ho ben present-, i amb la colla d’amics. Força temps després, amb les primeres classes, clandestines, als Salesians de Mataró. I, finalment, ja durant aquells primers anys de l’anomenada transició, atenent les lliçons de professors insignes com Joan Solà (acs) i Joan Veny, sobretot ells dos, i accedint a lectures com ara Lleures i Converses d’un Filòleg, de Joan Coromines, o la Gramàtica Catalana de Francesc de Borja Moll. I la veritat és que ara em costa molt entendre cap on anem, cap on ens volen fer anar. Perquè d’una banda no hi ha manera que barco sigui admès i, en canvi, no seria gens estrany que, tal com va tot, arribem a admetre *Nit Bona i *Nit Vella ara que som ja a tocar de Nadal i Cap d’Any. Posats a fer…potser ja no vindrà d’aquí.

7 thoughts on “Posats a fer

  1. Jo també vaig aprendre la llengua a casa, al carrer i al pati de l’escola (sí, sembla mentida, oi?). No en sóc especialista i cada vegada que escric alguna cosa m’ho repasso ja que la inseguretat la duc ben endins, atès que la meva escolarització va ser tota en espanyol durant el temps del Franco. I tampoc no tinc estudis superiors, ni tan sols mitjans. Tot el que en sé, de català, és per haver-lo mamat a casa, etc…, com he dit, i per haver-me posat a llegir com un esperitat a partir dels dinou anys, mai abans. De gramàtica no en sé gens, amb les normes de la qual em faig un embolic. Dit això, us recomanaria un llibre acabat de publicar, l’autor del qual és Emili Vilanova, i el títol: Escenes Barcelonines, de l’editorial Proa. El català del dinou que hi trobareu és la llengua que jo vaig mamar a casa, el de les iaies d’aleshores. Hi trobareu un munt de castellanismes, sí, però el català en què estan escrites aquestes escenes delicioses és ben genuí, sobretot en els diàlegs. És un tresor que ens hem deixat perdre: el català popular d’aquell temps de finals del segle dinou, de començaments del vint i que jo encara vaig ensumar i tenir el privilegi de mamar-lo a casa i al carrer.

  2. Ells, els catalans d’aquella època, usaven uns castellanismes. I nosaltres usem els nostres. Però la llengua, en general, era molt més genuïna que la d’avui dia. Sí, diem bústia i entrepà, però ens deixem la meitat de pronoms febles. I n’hi ha que diuen “Nit vella” i “Nit bona”. Emili Vilanova no és un exemple de llengua depurada, cal llegir Pla, Sagarra, Ruyra, Gaziel, Rodoreda, Joan Sales, Espriu (sobretot la seva prosa excelsa)…, i els autors actuals que en saben, però el llibre de Vilanova ens posa un mirall al davant i ens diu el que hem perdut.

  3. Totalment d’acord amb el que dieu. Jo també vaig aprendre la llengua al carrer (Vilanova i la Geltrú), i me’n recordo quan la meva àvia, un dia, parlant de Madrid, em va dir, amb un posat fred i més aviat despectiu que, allà, “no parlen en català sinó en castellà”. Em vaig quedar de pedra: em va sorprendre a base de bé que enlloc més, a part de l’escola, s’hi parlés aquella llengua.
    En un pla encara més humil que el d’Emili Vilanova -però molt valuós com a document-, tenim les gravacions d’en Capri, tan menystingudes a voltes des de tots els punts de vista. Doncs bé, a hores d’ara, han esdevingut sens dubte un bon mirall d’aquell català ple de castellanismes, però inequívocament dringant i genuí…

  4. Bé, ho tornaré a intentar: escric el comentari a part i després el penjaré. Abans volia dir si fa no fa que, quan érem petits, a l’Empordà en dèiem moltes d’espanyolades: bueno, tonto, cenicero i moltes altres. Però això és fàcil d’adobar. De fet, ja es va adobar al començament de la normalització lingüística. Més difícil és preservar la fonètica, les expressions genuïnes nostres i dels nostres avis, les que es transmetien oralment d’una generació a l’altra.
    La llengua forastera se’ns ha ficat tan endins del cervell, que de vegades l’expressió que ens ve al cap de primer no és pas la nostra i, per més catalans que vulguem ser, hem d’agafar un llibre per traduir a la nostra llengua allò que ens han forçat a aprendre i a sentir. «És clar!», exclamarem en veure la traducció. Però segurament serà perquè no l’havíem sentida d’ençà que érem petits. Jo cada dia en redescobreixo d’altres. I amb això ja tinc prou feina.
    Com en López, tota l’escola la vaig fer en espanyol i no sabia que hi hagués cap altra llengua; m’havien ficat al cap que el català era una llei de dialecte de l’espanyol. Ningú del meu voltant no sabia escriure en català. Va ser molt més tard, quan vaig decidir que no podia ser que els meus alumnes —quasi tots espanyols— en sabessin i jo no. De manera autodidacta vaig començar a llegir i després a escriure en la nostra llengua. Vaig fer les meves classes en català. De llavors ençà he estat dels qui parlen sempre en català amb tothom i a tot arreu, per més que això representi una lluita constant.
    Haig de dir que una petita pausa en aquesta posició de mantenir-se ferm en la qüestió de la llengua va ser l’any —ja en fa molts— que vaig estar a Mataró. Quina relaxació! Els qui no heu estat en instituts de l’urbs barcelonina i la seva àrea d’influència no us en podeu fer el càrrec.
    Però em semblava que la meva actitud tenia el suport del Departament d’Ensenyament i, al darrere, hi havia l’IEC que vetllava per la puresa de la llengua.
    Avui sóc jubilat i he escrit tres llibres. Si teniu en compte que als anys 80 no sabia ni que el plural femení en català s’acabava en «es», està prou bé, oi ?
    Però, sabeu com em sento, quan veig què fan les institucions que ens haurien de dirigir i encoratjar lingüísticament? TRAÏT! A més a més de l’IEC, darrerament l’AVL ha tret un diccionari pel seu compte en què «normalitza» 500 barbarismes, començant per «barco»!

    Bé, fa un any em vaig posar en contacte amb en Josep Maria Domènech, també professor d’institut jubilat, de les comarques gironines, i que tenia un web sobre llengua que es diu «El bon català». El podeu visitar, però ja us aviso que té problemes tècnics per visionar correctament els escrits. Sense pretendre pontificar sobre res, ens transmet com era el català que havia mamat.
    Com que ell no se’n podia ocupar però m’havia semblat una pàgina interessantíssima, li vaig demanar si em deixava copiar el seu contingut en una de meva. Hi va accedir i jo vaig fer aquest bloc http://encatalaiprou.blogspot.com/, que vaig construint a poc a poc i hi afegeixo cosetes meves. Si us abelleix visitar-lo i comentar-hi el que vulgueu, hi sereu benvinguts.
    Acabo repetint el que ja havia posat en el meu comentari anterior: ben d’acord amb tot!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s