Pàgina d'inici » Dietari » Persones entre l’espasa i la paret

Persones entre l’espasa i la paret

Dia vibrant, el d’ahir. Breda per sempre al record. Fins al punt que no defujo pas empadronar-m’hi, ja ho veus. I els joves i il·lustres amics que seran d’aquí molt poc, n’estic segur, al capdavant del futur immediat que ens espera. Més de 7 hores de conversa i de passejada. I l’àpat, esplèndid, de can Quel, esclar.

Però, malauradament en aquest cas, tot el que puja baixa. I l’endemà d’ahir ofereix i presenta coses ben diverses. Perquè en aquesta vila d’Arenys de Mar hi ha una persona molt especial -i ja sé que, de persones especials, n’hi ha a tot arreu, ja ho sé. Especial té aquí, però, el sentit de colpidor. Exactament colpidor. No es pot pas dir que passi desapercebuda, aquesta persona, José Luna, perquè es fa exactament amb tothom i a tothom respecta al marge de tota ideologia. Grandiosa bona persona, plena d’acudits riallers, que ja fa temps, massa temps, que es troba amb el que solen trobar-se les bones persones com ell, persones que van per la vida amb aquella absència total de malícia i confiant que els altres, sobretot els qui ostenten qualsevol mena de poder, tant és que sigui municipal o més general, actuaran exactament amb la mateixa bona fe amb què ell, des que arribà a la vila formant part d’una d’aquelles onades migratòries dels primers temps de la dictadura, viu i actua i treballa. Però, esclar, el que passa és que això no és així, no sol funcionar així. La política, la dedicació a la política, ja ho sabem, no és en general un ofici de bona fe i ara el senyor Luna viu, per dir-ho d’alguna manera, ofegat. La promesa que se li va fer quan, ara ja deu fer 15 anys, es construí la nova seu judicial de la vila que li escapçà l’habitatge que les monges Clarisses li havien cedit i condicionat per tal que ell pogués complir més bé i de manera més còmoda la seva feina de masover del convent, aquella promesa de concedir-li a canvi 60.000€, senyores i senyors, encara no s’ha complert i el Departament de Justícia, sí, justament el de Justícia, el té vivint exactament entre l’espasa i la paret i havent, a més a més, de tenir cura i sense ingressos de la muller de salut més que delicada, dels fills i encara del néts. Més d’un vespre, negra nit ja, observo José Luna des del balcó de casa. Remunta, solitari, la riera tot alçant la vista al cel, clamant al cel. Segur que resa, fervent creient com és, tot posant-se, suposo, en mans de Déu Nostre Senyor. De manera que, conseller, sisplau, faci el favor d’una vegada. Ho dic, ja ho veu, amb tota la redundància del món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s