Pàgina d'inici » Dietari » Sadisme salvatge

Sadisme salvatge

El fet de ser creient -catòlic, apostòlic i romà- no treu que a un servidor l’actitud cristiana en relació a l’eutanàsia li sembli horrible i del tot indefensable. Vull dir que crec també, i de manera ferma, en l’eutanàsia i en el que considero el dret de deixar aquest món a la que comencis a no poder valdre’t i a ser, per tant, un pes i una molèstia per als altres del teu voltant i per a tu mateix. Un dret que hauríem de reconèixer com a tal. I el temor de l’Alzheimer, en aquest sentit. Quan cap regna ja no et sustenta. Malaltia horrorosa que fa, per exemple, que estiguis davant dels teus fills i ja ni els reconeguis. Càrrega que ni se sap les famílies que ha destruït. Patiment i tortura. Pèrdua del nord i de la memòria sencera. Que no se’ns adormi aquest múscul, per l’amor de Déu. Per si de cas, però, ja fa més de dos anys que tinc fet el testament vital. I no només en relació al possible Alzheimer, no. Inconcebible em sembla que sigui encara possible mantenir en vida, contra la voluntat seva, aquells l’única esperança dels quals és, justament i precisa, sortir de la vida. Sadisme salvatge. I un cert alleujament en saber que als Països Baixos són a punt d’aprovar l’eutanàsia per cansament vital. No és poca cosa i serà un dia d’aquests. Mentrestant, hi ha el vers del poeta Alfred de Vigny (1797-1863), que ja gairebé no llegeix ningú, igual que ja a penes ningú no llegeix poesia. L’esmenta i el recorda Steiner: Deixeu-me dormir el son de la terra. Sisplau. Us ho demano.

6 thoughts on “Sadisme salvatge

  1. En la mort hi penses a partir d’una certa edat. No cada dia, però d’una manera més sovintejada que no pas en la joventut, en què en absolut et preocupava. Però sí, fóra una bona cosa això d’Holanda. No obstant hi ha allò del pecat que comporta el suïcidi. Segons el qual, el suïcida, no serà digne de la Pau Eterna. Em pregunto, també, el perquè ens fem la vida tan difícil, els humans. I no sols la vida, sinó la mort. No som lliures de morir quan vulguem? Déu, què hi diria? Que és Ell qui en té la potestat, d’administrar la vida i la mort? Tanmateix, ens hem de refiar dels seus ministres, poc fiables per mi? Penso que hauríem de tenir la llibertat per dir prou i deixar-nos morir quan ja som morts en vida. I qui sigui creient tenir el dret a rebre els Sants Sagraments. I a ser enterrat com Déu mana.

  2. “Vas sent traït a poc a poc per la mort dels qui estimes”
    “Ets tan avar de tu que Déu no et basta i d’aquesta radical blasfèmia t’esdevé l’infern”
    “No retornarà a cap orella una veu viva, no es redreçarà la carn contra l’oblit”

    Són alguns fragments de l’immens Proemi de Salvador Espriu a l’obra poètica de Bartomeu Rosselló Pòrcel que em vas ensenyar un dia i que van engrandir encara més el meu deute i agraïment.

    • Sí, Joan. Espriu també va dir que BRP serví am rigor una exigent vocació, es conservà fidel a un esperit i a una llengua i va ser, enmig de tot, afortunat… I pagà, a més, amb uns quants versos autèntics la “vana agitació d’haver viscut”. Merci.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s