Pàgina d'inici » Dietari » Plomes anònimes

Plomes anònimes

Allò que es diu, que se sent dir, m’han dit que, diuen que, tafaneries, sempre sense subjecte, l’anonimat d’aquesta manca de subjecte. Estralls del parlar per parlar i que, al damunt, sempre hi hagi algú que s’ho cregui, o es pensi que hi ha un fonament qualsevol. La pel·lícula Dubte (Doubt, 2008, John Patrick Shanley, amb Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams -amb això ja gairebé estaria tot dit, de tan sublim com resulta la interpretació), ho ensenya tot això, ho mostra. 1964, El Bronx. Les sospites de la germana Aloysius en relació a un possible (però dubtós) abús sexual del pare Flynn amb un alumne negre. Tots de dubtes que, com a espectador, no et permeten poder estar segur de res ni de ningú. Fins i tot arribes a imaginar-te que vés a saber si el que passa no deu ser que la monja està enamorada del capellà. Diuen, diuen, diuen. Hi ha aquell instant del sermó magistral, majestuós: a veure, noia, agafa el coixí, puja al terrat i punxa’l sens pietat. I després torna i explica’m què ha passat. Molt bé. Al cap d’una estona, efectivament, la noia torna i diu que, en fer-ho, en punxar el coixí, milers de plomes han sortit volant. Molt bé, fa ell. Doncs ara vés-hi i recull-les totes. Però, ¿què diu? Això és impossible. Ah, d’acord. ¿I saps per què és impossible? Doncs perquè és el mateix que la la xerrameca dels xarlatans. No res. Plomes que volen sense destí.

Dubte és una pel·lícula que s’ha de veure. I no només un sol cop. Tot hi quadra. Sobretot el dubte. El 64 no era temps de xarxes socials tal com ho és aquest que vivim ara. Temps destructiu. Hi penses, en tot això, mentre veus la pel·lícula. Malpensats. ¿Per què la monja ha de ser tan malpensada si resulta que el sacerdot de qui sospita és un dels millors professors de l’escola de la qual ella és la directora? ¿Per què? Xerrameca de xarlatans. Encara que de vegades, com és el cas de Dubte, no hi hagi mala fe, sinó més aviat manca de precaució, innocència. No faig cap cas dels xarlatans de les xarxes i sóc dels qui mai no diu què fa ni deixa de fer, ni publica fotos amb la fesomia que pertocaria. Tampoc, tret dels amics i coneguts, no perdo gens el temps a veure què diu aquest o aquell altre. En cap discussió, no participo. ¿Per què, si no puc veure la cara que fan els altres? No cal. Tot i que sí que és veritat que aquests textos sense importància van a parar automàticament a Twitter o a Facebook. Però allí es queden per si poden interessar algú. I res més. Xarxes socials que em fan pensar en aquest coixí del sermó de Dubte. Plomes anònimes. I ara vés i recull-les. Etern aprenentatge.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s