Pàgina d'inici » Dietari » Serena crispació

Serena crispació

A la ment, encara, el Llarg Dissabte d’abans d’ahir. Ple d’anotacions. I així, parlant del llenguatge, de l’eròtic en aquest cas, diu que tot començà a ser possible aquell dia que Vanessa, germana de Virginia Wolf, es presentà al saló, on el seu pare prenia una tassa de te, amb un preciós vestit blanc d’estiu. Un vestit, però, que mostrava una taca. La qual cosa va fer que Strachey, el pare escriptor humorístic, pronunciés en veu alta la paraula esperma. Tabú romput, cosa inconcebible fins aleshores. Pel que se sap, aquest fou el primer cop que aquesta paraula, esperma, es pronuncià en públic i en un ambient cultivat i burgès com aquell. ¿Què hi ha, a partir d’aleshores, que sigui tabú avui dia? I la serena crispació de René Char per definir certs instants de l’acte sexual, serena crispació, que bonic. Sexualitat i llenguatge, com si no fos possible el plaer si no va acompanyat de paraules. Perquè, ¿com deu ser, doncs, la vida eròtica dels sordmuts? ¿I la dels cecs? ¿És possible cap mena de resposta? Hi ha llenguatges universals, d’altra banda, llenguatges amb regles fixes que no demanen ni necessiten traducció. Tothom que en sàpiga s’hi entén sense que calguin les paraules, potser amb les mirades n’hi ha prou. Escacs i música. I les fórmules matemàtiques, silenci dels pensaments. Només el desig pot ser mut, intuïció amorosa corresposta.

Misteris del llenguatge, de les llengües diverses, i dels llibres en què s’hi han escrit, que ni amb l’excel·lència dels traductors poden arribar a ser enteses del tot. La gran obra, afirma Steiner, és aquella que, sempre i de forma misteriosa, ens diu al final de la lectura: “Hem de tornar a començar. Primer intent. Intentem-ho un cop més”. Beckett, que també deia: “Hem de fracassar més bé (fail better)”. Un altre intent, ara fracasso encara més bé. No puc imaginar-me la cara dels alumnes d’Steiner cada vegada que ell els ha repetit aquesta mateixa frase de Beckett: la pròxima vegada hem de procurar fracassar més  i més bé.

I, si Homer va existir o no va existir, no té cap interès. És l’obra el que en queda. Igual que de Shakespeare, del qual no tenim cap monument ni cap bona estàtua, ni sabem segur la cara que feia. Fou potser l’últim moment en què va ser possible l’anonimat d’una obra tan immensa.

I no ho sé. Potser dilluns que ve sabrem alguna cosa més que no sabem aquest dilluns. Fletxa cap al futur malgrat allò que expliquem a classe en què més del 90% de les coses pertany al passat. Del futur, no en sabem res. Res de res. Pura ignorància.

2 thoughts on “Serena crispació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s