Pàgina d'inici » Dietari » El regal més valuós

El regal més valuós

La parella del fill gran arribà l’altre dia a la quarantena. Li vaig regalar El Món d’Ahir, Zweig, convençut, tal com li vaig fer saber, que aquell seria, al final de la jornada, el regal més valuós de tots els que hauria acabat rebent. Més valuós, sí. Exactament això. Ara bé, ¿qui havia de dir a un servidor que poques hores més tard, al sopar de 6 que esmentava ahir mateix, rebria la sorpresa de La Klaxon i el Camí, Carles Sindreu a cura de Carme Arenas, amiga, i aquest tresor immens de La Doma, Retaule dels Garriguencs? ¿Com t’ho fas, aleshores, per agrair-ho? Sindreu, mort precisament a La Garriga el 1974, de qui tampoc ja no es parla gairebé mai i amb prou feines si se’l té en compte! Enemics de les arracades, no deixem per això de reconèixer que hi ha l’oval d’orella que demana l’arracada, com hi ha nas que demana l’anella. Sí. Ja Màrius Lleget deixà dit que la cosa més seriosa que hi havia al món per a Sindreu no era sinó l’humor. El sentit de l’humor en aquest temps que la terra resseca ressona al nostre pas. I no es tracta pas de les fesomies còmiques de què parlava Bergson. Ni d’aquell ridícul de segons quines expressions del rostre, de segons quines deformitats produïdes per la naturalesa, que ens provoquen aquella rialla del tot equivocada. La comicitat és tota una altra cosa, segurament ben diversa del que suposa l’humor, sempre molt més subtil, entranyable, intel·ligent. Al capdavall, la lletjor no resulta pas més fàcil d’analitzar que la bellesa. Angúnia de parlar de l’esquelet propi. El metge se m’entreté amb la carrosseria i el mal que jo tinc és al xassís. En fi, que, a banda de la presència vostra, tantes i tantes mercès del més valuós de tots els regals.

4 thoughts on “El regal més valuós

  1. Aquest Sindreu, no era el terratinent de la vall de Carreu, un dels personatges de l’extraordinària “Dos taüts negres i dos de blancs” d’en Pep Coll?

  2. “Beaucoup d’hommes de coeur ont dû méditer sur la responsabilité qui est celle de tous et sur la honte qu’il y a, pour une civilisation, à créer un monde où un Stefan Zweig ne peut vivre”
    André Maurois.

    Haver nascut després de Zweig, de Bach, de Curtiz, de…, això és també la felicitat!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s