Pàgina d'inici » Dietari » Militants de la llengua

Militants de la llengua

80 anys d’aquell 18 de juliol. El resultat del qual, tres anys després, fou la derrota. I tant és que es digui que a Catalunya, cada cop que hi venia, Franco resultava aclamat. Tant és. La veritat és que perdérem. La idea de la Catalunya catalana se n’anà un cop més en orris i el que vingué fou l’exili i la persecució de tants i tants dels nostres. Encara ara no ens n’hem sortit. Llengua perseguida i subordinada, gairebé proscrita fins i tot. Colonització mental que encara dura. Que diguin el que vulguin. Hi hagué, després, aquella escola on ens tocà anar. Un tipus d’escola que, la veritat, si no hagués estat per la llengua, jo mateix, en part, lloaria. ¿Que per què la lloaria? Doncs perquè, entre d’altres coses, el que des de bon començament se’ns inculcava, això sí, en castellà -ens costà força d’entendre’l, per cert, al principi-, era que encara no havíem fet res a la vida, cap esforç, i que en cap cosa no teníem gens d’experiència i que, per tant, havíem d’estar agraïts de tot el que se’ns concedia. I l’obediència i el respecte envers els superiors, la disciplina i la memòria. Recordo perfectament que, essent alumnes de segona ensenyança, aquell batxillerat de 6 anys molt més complet que no pas aquest d’avui, si obtenies una qualificació insuficient, tan sols una, o feies més de 3 faltes d’ortografia en qualsevol examen, se t’amenaçava de seguida, pares i escola, que et farien fora del col·legi i et portarien a aprendre un ofici. En aquell món aprenent de burgès no podia haver-hi amenaça més greu que la que suposava la caiguda en el proletariat. Vergonya i deshonor.

Exagero, esclar, però no gaire. I la cosa fotuda era llengua, sempre la llengua. Tot en castellà, com si fóssim a Castella, sinó que aquí era i és llengua imposada, i pobre de tu si se’t sentia qualsevol mot o expressió en català. Cataclisme. Igual que si et portaves malament. Ai de tu que ho fessis. I és que avui l’estupidesa aquesta de la correcció política fa que tingui mala premsa l’expressió que diu que educar és reprimir. Té mala premsa, d’acord, però no per això deixa de ser veritat. Igual que aquella espurna de temor que sempre cal i que s’ha d’aprendre exactament des del principi. I, si no, mira com anem, amb això del PokemonGo, per exemple, i aquest nivell d’estultícia sense aturador.

El cas és que Franco va morir-se al llit i a poc a poc a la Universitat es va poder començar a estudiar la Filologia Catalana i la llengua, també a poc a poc, va passar a ser llengua de l’ensenyament. I amb tot això, l’aprenentatge de la passió de ser lliure, o de pensar-t’ho, aquesta passió que la joventut d’avui difícilment experimenta amb una vehemència semblant a la d’aquell temps de la represa. Sí, fórem, i som, militants sobretot de la llengua que ens distingeix com a poble i com a país. Un país derrotat una i altra vegada i que, no obstant això, sobreviu perquè la voluntat, fins ara, sempre s’ha imposat a la derrota. Fins ara. Perquè, de militants de la llengua no mentalment colonitzats, no sé pas quants en deuen quedar avui d’entre tots els que no arriben a 40 anys de vida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s