Pàgina d'inici » Dietari » Suite Borgenca

Suite Borgenca

Del poemari Suite Borgenca, VII Premi Jordi Pàmias de Poesia de l’Ajuntament de Guissona, publicació de Pagès Editors i que l’autor, Eduard Batlle, amb tanta gentilesa m’ha fet arribar, no puc dir-ne cap altra cosa que no sigui la del plaer immens de la seva lectura. 27 poemes, poemes en prosa, gairebé com aquells de Baudelaire, d’una ment que demostra ser de formació consistent i clàssica, d’una ment que no renega de certa dosi de rauxa i enamorada també de la bellesa de les dones qualificades de “com cal”, de la llengua, dels homes savis, i també de les femelles, que no defugen la paraula pàtria, allunyats igualment de tot allò que pugui sonar a políticament correcte, altrament anomenat bonisme. Extrec, cert, això últim d’un fragment de la carta tan amable que m’adjuntà el poeta i on parla dels lectors de dietaris d’aquesta vida del dia a dia que mirem d’escriure. La vida que envejo, i també la que defujo, és la pau del vespre a les cases calentes. I el principi de la mort, la recuperació de l’ordre horitzontal on tot s’arrela. La inacció és la revolució. Llivanya (fissura) mística i pacifisme de derrota. El fang s’asseca i el setè de cavalleria que sempre venç. S’arronsa el cercle de l’aigua i és ara que sabem que no es pot defugir allò que ens espera.

Eduard Batlle, grandiós, escriu també mots com melca (planta conreada com a farratge) i ailant (espècie arbòria d’origen xinès i d’olor molt desagradable). I ergàstul (fantàstic) per referir-se a la presó on eren tancats els esclaus a l’antiga Roma. La llengua, la llengua, es tracta de la llengua sense la qual tot se’n va en orris o a fer punyetes. Però, al mateix temps, que no t’engavanyi l’ànim copsar les evidents deficiències de l’espècie, el baix to que predomina, l’ull sempre amatent al vil metall. I pensa que l’herba del pla és tota gastada, però que a muntanya n’hi ha a betzef. Quina meravella, penso, aquesta expressió a betzef, abundosament. Ulls d’infant ancià de quan la gent es moria al poble, i aquella llar que vam ser, exactament aquella que duem tatuada al rostre. ¿Que no ho veus, que l’únic que volen de tu és tan sols que siguis útil, pràctic i eficient? La lluïssor de la quincalla que fa passar per joies les foteses. I els cartutxos vistos com a cilindres de mort encapsulada. I l’aprenentatge encara. Una fassera és un rec dins d’una finca. I la bilorda, la brutícia amb què es cobreix aquest rec o qualsevol altre. I, al final, cloure els ulls i adormir-se perquè així ha estat sempre aquest indret. Castelldans, Les Garrigues i onsevulla d’aquest país que està encara per fer i que molts volen desfet. I al final no hi ha paraules, al final el que queda és aquesta Suite Borgenca i la joia i el plaer i la intensitat que desprèn de tant com arriba a fer-se estimar. Enhorabona i que per molts anys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s