Pàgina d'inici » Dietari » Aquest país, i aquesta llengua, tan anormals

Aquest país, i aquesta llengua, tan anormals

Qüestions de confiança i etcètera. Pròrrogues i pròrrogues d’aquest país que diu que aspira a ser normal. Cadascú amb el seu punt de vista. El meu és de la llengua, que em sembla la base de tot, veritable punt de distinció, però que és gairebé sempre absent dels debats i encara més quan es tracta de campanyes electorals, que no sigui dit i que ningú no s’espanti. No hi ha dubte que, com més llengües parlem i coneguem, millor. Llull mateix  -un dels proverbis del qual deia, per cert, que el cavaller és un home que vetlla per la pau mitjançant l’ús de la força- aprengué l’àrab com a arma de defensa per tal de convertir infidels. I, malgrat tot, no se’n sortí. Igual que nosaltres ara, que no hi ha manera de sortir-nos-en. I no es tracta pas de cap renúncia a continuar sabent les llengües que sabem, al contrari. Com més millor. Ara, un servidor està segur que allò que, abans que cap altra cosa, defineix un país normal és que l’idioma que li dóna nom, o de qui el rep, resulti imprescindible per viure-hi. I això sense que hi tingui res a veure el fet que en aquest país se n’hi parlin altres, de llengües. A cada país del món se n’hi parlen d’altres a més de la que li és pròpia i el defineix. Francament, tant se me’n fot la independència si la llengua, el català, s’ha d’acabar diluint i no troba la manera de fer-se imprescindible. Som encara lluny, molt lluny, -sensació gairebé d’utopia-, de ser un país normal. I arribat el cas, si és que mai arriba, no renunciaré pas al castellà, idioma de Castella tal com el seu nom indica, i que sí que és imprescindible encara ara per viure a Catalunya. Sí, és el castellà, que mai no he sentit ni sentiré com a llengua pròpia -cosa que no m’impedeix, per cert, admirar-ne gran part de la literatura que ha produït i produeix-, la llengua imprescindible per viure a Catalunya. I no tot avui és només culpa d’Espanya ni de Castella. Tantes ments continuen encara sotmeses i colonitzades, tantes ments de qui es fan dir catalans que a la mínima canvien de llengua, vés a saber perquè, no fos cas. I mira que hores d’ara a Catalunya ja no deu quedar ningú, cap habitant d’aquest país tan anormal, que com a mínim no entengui la llengua. Ara, a molts, no els la facis pas parlar. I, naturalment, encara menys escriure-la. Vull dir que no sé pas si ens entenem sotmesos com estem a tanta pròrroga, a tant d’ofec i a tanta agonia d’espots electorals en castellà, altrament dit espanyol, de partits que es diuen i es fan dir independentistes. Quina cosa!

One thought on “Aquest país, i aquesta llengua, tan anormals

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s