Pàgina d'inici » Dietari » Sense temors ni fermalls

Sense temors ni fermalls

Testimonis privilegiats de la nova política ara que definitivament ja sabem en què consisteix. Que bonic i quin plaer més gros! Pactes i acords signats que quatre mesos després et passes pel folre i no passa res. Bé. Tanta gent incauta fins que ja no calgui dir no és això, companys, no és això. Revolts i giragonses, escopiu damunt la closca pelada dels cretins. Però calma, calma, no fa tampoc cap falta perdre l’oremus per uns pressupostos. Anem al gra i declarem el que hàgim de declarar per què, mentrestant ahir, el senyor Benzekry em féu tornar, de sobte, a Miquel Àngel Riera i a l’obra excelsa que deixà escrita. I tot perquè havia acabat de penjar un text de fa dos anys en què m’entretenia amb Ponç Pons i El Rastre Blau de les Formigues, immens dietari entre d’altres precioses coses. Ponç Pons i Menorca, em digué el senyor Benzekry. I afegí, per cert, ¿coneixes Miquel Àngel Riera? I, és clar, sí que el conec, però tan sols de l’Illa Flaubert, comprat i llegit fa 26 anys, el 1990 quan, a més, aquest llibre obtingué el premi Josep Pla. Recordo que em costà de llegir-lo, lentitud i tota la paciència del món de les 234 pàgines signades exactament a Miamar. I ara el que faig és retirar-me a rellegir-lo i a resseguir les marques que hi vaig deixar aleshores, en aquell temps que era temps encara de Sant Just i vivíem sense saber res d’aquest “home zero” que se sent fascinat i alhora decebut pel fet de viure i per l’inexorable acostament a la inexistència. “Se sentí com qui acaba de canviar de pell, renovellat de per dins a ser una altra classe de persona sense temors ni fermalls, i li agradà sentir-se degradat, inserit dins un món groller, que l’havien educat a contemplar amb menyspreu des de la distància”… Així ho he fet, així ho faig, així ho faré.

I el que també he fet, senyor Benzekry, és demanar Els Déus Inaccessibles, que és de 3 anys abans d’aquesta Illa Flaubert tan impressionant i esplèndida. El rebré dilluns.

10 thoughts on “Sense temors ni fermalls

    • Tenen tot el fanatisme obcecat i ultra-restringit que caracteritza les sectes perilloses. I, per postres, fan veure que no tenen líders…

  1. De Miquel Àngel Riera us en recomano totes les novel·les. Però la meva preferida és “Panorama amb dona”. La majoria estan descatalogades, per no dir totes. Però hi ha una editorial (Edicions del Salobre) que, el 2008, les va publicar en un sol volum sota el títol de: Obra narrativa. Miquel Àngel Riera és el millor prosista que he llegit mai.

  2. Us deveu referir a Panorama amb dona. Jo primer la vaig llegir prestada de la Biblioteca. I al cap d’un any la vaig trobar en una llibreria de vell; em va costar un euro.
    Des de “Fuita i martiri de Sant Andreu Milà” fins a “L’illa Flaubert”, les vaig llegir per ordre cronològic de publicació. Recordo que mantenen una certa continuïtat, amb personatges que apareixen, desapareixen i tornen a aparèixer. La idea és una mica balzaquiana, o la de Pérez Galdós i els seus episodis. Tanmateix, es poden llegir per separat i en l’ordre que es vulgui, però a mi em va ajudar molt començar per la primera i acabar per l’última.

  3. Potser vaig exagerar o potser no en dir que era el millor prosista en català que he llegit fins ara. En ficció diria que sí, però, esclar, hi ha Josep Pla, Sagarra… És injust per a escriptors que també m’estimo ser tan categòric, però és que, encabat de llegir aquestes novel·les de Riera, jo vaig entendre que feia un salt endavant. Com aquell alpinista que acaba d’assolir un 8 mil. No sé si m’explico. La mateixa sensació quan vaig llegir de seguit tota (o gairebé) l’obra narrativa de Thomas Bernhard. Són autors que t’exigeixen un esforç, però si aconsegueixes entendre’ls i llegir-los, et renoves.

    • Tenim molta sort de pertànyer a una tradició cultural que produeix escriptors com Miquel Àngel Riera. Jo tinc, també, la narrativa completa però encara no m’hi he posat… Coses que passen per l’abundància de lectures i de llibres. Només havia llegit, quan s’edità per primer cop, “Els déus inaccessibles”, que em va fer una gran impressió. En aquesta edició (quin goig, per cert, en un volum i amb paper i impressió de tan gran qualitat!) n’hi ha, segons he llegit en la nota introductòria de l’autor, una nova redacció. Quin gran perfeccionista no fou el gran autor mallorquí! Així doncs, aquest estiu m’hi posaré des de la primera novel·la, “Fuita i martiri de Sant Andreu Milà”, així que acabi de llepar-me els dits amb “Il piacere”, de G. D’Annunzio.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s