Pàgina d'inici » Dietari » Incauts

Incauts

Aquest és un país ple d’incauts, ple de gent sense cautela, és a dir, sense la prudència necessària davant d’un perill més que probable. Tots aquells que, sense ser-ne, votaren la CUP i tots aquells que, encabat, s’han refiat dels acords que s’hi han signat. Cap acord amb la CUP no és que no sigui probable, és que no és possible. Tot és paper mullat. Si no fos tot plegat tan seriós, potser fins i tot de collonades, podríem parlar. Però no. De collonades, n’hi ha d’innòcues i n’hi ha de perilloses. Afirmació de Guillem Simó. I també que la racionalitat -ja sé que racionalitat i CUP és oxímoron- és una arma sòlida per preservar l’equilibri. Sense prudència, cautela, autolimitació i modèstia, se sobrepassen tots els límits i aleshores és quan es cau en l’exageració on ara som. I el mateix Simó esmenta Talleyrand: tot el que és exagerat és insignificant. El que passa, però, és que no és insignificant disposar de 10 diputats, exagerat sí que ho és, però no pas insignificant sobretot quan es tracta d’aquesta mena de naturaleses indomables, cegues, inhumanes, a les quals no val la pena jutjar ni, encara menys, demanar cap tipus d’explicacions. 300.000 vots, on vas a parar amb tant d’incaut!

One thought on “Incauts

  1. Conec més d’un que va votar la CUP atacat d’una febreta puritana, quan tota la vida havia votat CiU, o més aviat Pujol. I ara, decebut amb el cappare de la Catalunya autònoma per tot el que sabem, es va deixar convèncer pels fills i néts que ja votaven la CUP, i fins i tot hi militaven. La CUP era una ERC sense el llast dels tripartits, sense la màcula d’haver fet Montilla president i haver donat carabassa a Mas, cosa que la feia “votable” sense haver de patir cap mena de contradicció. A més, ERC, per a CiU i ara CDC, sempre ha estat el partit vist amb més prevenció competitiva. Cosa que amb la CUP, aquesta prevenció, no ha existit. En realitat, la CUP és un esqueix de CiU. I ERC s’ha format per al•luvió de diversos corrents: independentistes d’esquerres i fills i néts d’antics republicans i anarcosindicalistes que en guardaven el record transmès per via oral i familiar. Són dues tradicions diferents, la de CiU és el del catalanisme no polititzat i catòlic, de primer aquiescent amb el franquisme per acabar esdevenint antifranquista. La d’ERC és la dels fills i néts dels perdedors de la guerra, del proletariat obrer republicà d’arrel catalana o de la immigració murciana ja molt catalanitzada. Per tant, Mas podia abraçar-se amb en Fernández, però mai amb en Junqueras. L’abraçada de Mas i Fernández figurava la del germà gran amb el petit, la del pare i el fill, però no la del germà gran i el mitjà. Ja sabem que el fill gran és l’hereu, qui s’assembla al pare, i el mitjà és qui sempre llepa. En canvi el petit, que podrà estudiar i emancipar-se, no és competència per a ningú, sobretot per a l’hereu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s