Pàgina d'inici » Dietari » Els Papers de Flashman

Els Papers de Flashman

Al petit faristol que tinc a casa hi ha, des de fa gairebé dos anys, dos llibres que vull que sempre i tothora em siguin a l’abast. Un és el de pràcticament tota la vida, sagrades escriptures de l’Antic i del Nou Testament. L’altre, molt més recent -ja dic que no té ni dos anys-, m’és també del tot imprescindible. Potser encara no el podem qualificar de sagrat, però vés a saber si amb el temps no s’hi acaba convertint. Pou de saviesa, de coneixements, d’un plaer i d’una joia totals de l’escriptura que l’autor hi manifesta. Divertiment total, al mateix temps. Mestratge del bo. I això que sóc ben conscient que no és exactament el mateix lloar un escriptor del passat que no pas un, com és el cas, de ben viu i en plena joventut encara. Pompa y Circunstancia. Ignacio Peyró i el sentiment d’enveja -sana, però enveja en definitiva- envers la cultura anglesa. Ple de coses que, de desconegudes, passen a ser conegudes. Per primera vegada. Ahir mateix al vespre, per exemple, que l’atzar em portà a l’entrada FLASHMAN, sir Harry Flashman, personatge de ficció del qual no tenia ni la més mínima idea. Tampoc del seu autor, l’escocès George MacDonald Fraser (1925-2008), no sabia res. Diu que es tracta d’un món que hores d’ara pertany ja a l’ahir de tot aquell Imperi. La veritat és, però, que em plauria d’allò més disposar d’un exemplar d’Els Papers de Flashman. I llegir aquelles coses que feien que tothom se’l prengués com un heroi tot i que ell mateix era ben conscient que no era sinó un pocavergonya, un mentider, un trampós, un covard i un llepaculs. Tinc obert en aquest faristol que dic, ara mateix i aquí davant, el diccionari impagable de Peyró. Obert exactament a les pàgines 432-433. I és ben bé com si Fraser, Flashman i el mateix Peyró m’observessin fixament tot recordant-me totes les vegades que al llarg d’aquesta vida que encara visc m’he comportat de manera del tot precisa com a pocavergonya, mentider, trampós, covard, llepaculs i, a més, dotat, també com ell, d’un do natural per a la fornicació. No n’he pas estat estalvi, no. No ser un home d’honor, però en canvi viure en un món on regeixen els codis d’honor. Que lluny que ens queda tot plegat. I sort també de la imaginació de Fraser que el portà fins i tot a manifestar que, si Flashman no se li hagués aparegut com un elitista i porc racista que visqué un temps que fou grandiós malgrat els canalles com ell, ell mateix (Fraser) hauria acabat venent cordons en qualsevol cantonada de la ciutat en lloc de convertir-se en un escriptor d’èxit.

En fi, se’m fa ja l’hora de dinar i ho deixo aquí de moment. Deso Pompa y Circunstancia al faristol ben a la vora d’aquest seient de tots els plaers.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s