A veure què en puc treure

Perquè es tracta d’ell. Perquè es tracta de mi. Paraules que Montaigne va fer servir per explicar la relació que mantingué amb el seu amic Étienne de la Boétie, amic de l’ànima, i la buidor que li produí la mort del qual. Perquè segurament és en això, i en res més, que consisteix l’amistat. L’amistat com a cosa masculina, vull dir. Amb les noies, i entre les noies, tot és sempre divers. El cas és que, avui, de massa coses se’n diu amistat. Mai no es tracta de diners ni d’interessos de la mena que siguin. M’interessa ser amic d’aquesta persona, sentim dir tan sovint. Malament. O no. Però no se’n pot dir exactament amistat d’un desig tal. És tota una altra cosa. Tinc amics, molt pocs, que, a més, no es coneixen entre ells. N’hi ha algun que gairebé fa dos anys que no veig i això no treu que cada dia el segueixi i el llegeixi malgrat el profund desacord de la majoria de vegades. Bé, sé que hi és i sap que hi sóc. N’hi ha algun altre amb qui mai no fa falta quedar perquè sempre t’hi trobes quan t’hi has de trobar. Dinars i cafès sempre improvisats. I mai, mai, no hi ha cap altre interès que no sigui la cosa cordial, el plaer de la conversa i aquella certa saviesa del bon humor i de la llibertat. I, encara, els tres o quatre dinars de cada any, a ca l’Agustí de Bergara, amb el filòsof i el gimnasta. Mai no demano res més que el plaer de la distensió. De fet, no cal ni demanar-ho perquè és l’essència exacta de la relació que mantenim només perquè volem i ens ve de gust. I no oblido els més joves, persones tots ells de lletres i també cineastes i cinèfils, i els seus consells, consells de joves adreçats a individus gairebé provectes com un servidor mateix. Ni diners ni malalties ni mals tràngols personals. Res de tot això -fóra d’una suprema mala educació- no forma mai part de les converses amb aquests amics, ben pocs, que dic. A l’altra banda el que hi ha, i on sembla que som, és el que esmenta avui mateix Jordi Llovet parlant d’Aristòtil: Qui té un amic té una mina. O sigui que res més, ni cap altra cosa, que el pur interès comercial, a veure què en puc treure.

Desconfiem-ne

Molta més Anatomia de la Malenconia (Burton, 1621, però és com si fos d’avui mateix) contra la follia galopant del món. I també, i més concretament, contra aquests éssers, De Alfonso, Fdez Díaz, Rodriguez i tutti quanti, del frau i de l’extorsió. Hauríem, d’una vegada, de deixar-nos estar de tanta revolta dels somriures i de les rialles, i de tantes passejades amb la quitxalla, i anar per feina. Tot és molt més seriós que un simple joc. Judicis, banqueta dels acusats. Anatomia de la Malenconia, igualment, contra aquests comuns/es que es presenten com l’autèntic relleu de Convergència, pobrets. Ens prenen per enzes. Perquè escoltin: en aquest món, qui menys està contra el poder del diner són aquells que es proclamen els seus més acèrrims enemics. Desconfiem-ne! Desconfiem de la paradoxa que representen. Ells, tots ells, són els primers que, presentant-se (només faltaria) com a progressistes, no volen que la cosa material decaigui de cap manera i, encara menys, que es degradi el valor del diner. L’únic que, si per cas, no volen és haver de treballar gaire.

Raresa injustificada

De manera semblant al que el narrador explica en relació al personatge-professor d’Illa Flaubert, també un servidor se sent de tant en tant inclinat a dimitir les seves conviccions i a demanar-se fins a quin punt és justificada aquesta actitud que l’ha empès a escollir la solitud total de casa seva, aquesta raresa injustificada que va comprovar fa qüestió d’un parell o tres de dies veient-se fent de senderisme sense vestit de senderista enmig d’un grupet d’una vintena de persones. Més de tres hores entre anar i tornar del trajecte de muntanya que uneix el pirinenc vilatge de Gavarnie i el circ del mateix del nom. Cruiximent de tots els ossos, encabat, i un munt de flexions de cap, àdhuc a l’excusat, en benefici de les cervicals. Manca de costum, ves. Però també el reconeixement de l’esplendidesa del paisatge, dels cims de tot l’entorn i de l’espectacle impressionant dels salts d’aigua impossibles de gaudir des de l’illot on general transcorre el seu temps. El bé que suposa de tant en tant la companyia alegre i els veritables remeis que representen el plaer, l’amor, el sexe, les bromes, els jocs, les paraules agradables, l’afabilitat i alguna copa de bons espirituosos a veure qui és que la diu més grossa.

Això i la constatació que com més va menys unit està, el Regne Unit.

El suposat dret de vot

Tornat ja de Lourdes, i encontorns, on he passat aquests últims dies. Arribat amb el temps just de poder anar a votar. Vaig votar correctament, sinó que amb una correcció tal que el resultat del recompte no ha pas tingut en compte, al contrari. A Espanya ja s’ha ben comprovat que la corrupció no representa cap handicap per vèncer i per guanyar. Tot sigui per destruir sistemes sanitaris i educatius i judicials. Tot s’hi val. I aquí, a Catalunya, el populisme més mal girbat i ressentit fins al punt que ara també Colau ens tracta a tots en femení i massa gent encara que, posats a taula, beuen de l’ampolla, i sense cap escrúpol, a morro o a galet, que ve a ser el mateix. ¿Què se’n pot esperar, d’un país així? En fi, que em sembla més cert que mai l’escoli de Nicolás Gómez Dávila en el sentit que com més greus són els problemes, més gros és el nombre d’ineptes que la Pàtria crida per resoldre’ls. Com més va, més convençut estic que, si més no, caldria haver de registrar-se abans d’exercir el suposat dret de vot.

Fe no és fanatisme

Ciris, espelmes, monedes, piscines, el vaixell invertit, impressionant, de la basílica subterrània Pius X, el terra del qual és com el mar en calma aparent. Gairebé tot és de franc a Lourdes, també les processons i l’aigua de les fonts, quines cues, Marededéu, i mai més ben dit. Excepte, esclar, el menjar i el dormir. I els milers d’articles que són posats a la venda als comerços locals, molt més que nombrosos. Articles gairebé tots ells sagrats, potser fins i tot consagrats. Al món hi ha moltes desgràcies i molts éssers desventurats, cert. A Lourdes tot això queda més que clar. Ara bé, una cosa és la fe i una altra de ben diferent és el fanatisme i l’exhibició pública de tot el que suposa aquesta fe. Fe que tampoc no s’hauria de confondre amb superstició. No fa cap falta i no sé si ens entenem. Perquè, a veure, el que hi ha instal·lat a Lourdes i als llocs anàlegs, és el modus vivendi que consisteix en aquesta indústria dels qui comercien amb la fe que no ha de ser fanatisme. Reclam del tot ben organitzat i fins al més mínim detall.  La fe és discreta i és sobretot una actitud davant la vida. Igual que la pregària i la lectura de la paraula, privacitat i discreció. En fi, un poc exaltat, em sento. Wilde en un moment del De Profundis va dir que un sentimental és aquell que desitja el luxe d’una emoció sense haver-la, però, de pagar. Esclar que la raó de Wilde no és pot pas dir, precisament, que fos del tot exemplar.

A Pau del Bearn

Em passejo una mica per aquesta ciutat on sóc. La veritat és m’agrada molt, Pau del Bearn. El castell on va néixer Enric IV de Navarra el 1533, el mateix que el 1572 es convertí en rei de França. París bé val una missa, molt bé, però la vida del personatge és sempre que m’ha atret. I mira que era brutot, tan brutot que, quan havia de visitar qualsevol de les amistançades que tingué, sempre l’avisava una setmana abans perquè també ella deixés de rentar-se. En fi, Pau del Bearn. De tant en tant, cares que et recorden el pur plaer d’altres cares conegudes del passat ara que ja no ets jove, que la manera de mirar-se el món com a tal s’ha del tot esvanit, que has patit ja diverses pèrdues, però que malgrat tot mires de no viure de manera resignada. Els ulls ja no són clars ni tampoc els cabells et brillen. Tanmateix penses que potser sí que encara agrades a alguna noia i és ben cert que no es pot pas tenir tot. No, si més no, com el que mostra el grup de joves amb pantalons d’aquells de camal prim i sabates italianes que ara et creues, i aquella certa elegància fins i tot, sí, al capdavall aquesta ciutat ho és prou tota ella, d’elegant. Joves que ja es veu que volen mostrar-se atractius. ¿Atractius per a qui?, penses, però. Impressió inevitable que aquests nois que acabes de veure a la Plaça Verdun no fan sinó coquetejar amb la imatge seva que han vist reflectida al mirall del narcisisme que ja ni recordes el temps que fa que deixares enrere.

Tot són circumstàncies

Sense fogueres ni revetlla i lluny de qualsevol brogit. Vespre i part de la nit que passo anotant i subratllant coses de M.A.Riera, que tant em plau. No passa res i tot són circumstàncies, com aquesta mateixa del Brexit, foc nou. O Com aquesta altra6, que no afavoreix gens qualsevol intent d’obrir-me voluntàriament als altres. Joiejo. Reclòs dins meu i dins ca meva on, mirant-me al mirall, no hi veig sinó indicis clars d’anar-se consumant la decadència d’aquell cos que sempre havia exercit de jove. Però, què va. Ara em veig i la veritat és que més m’estimaria considerar-me cosa aliena tot dissociant-me d’aquell punt pensant encara vigorós en què verament consisteixo. Tant és i no hi ha res a fer-hi. Aquest d’ara és també el meu cos i ho és tant que, invertint el concepte, no consisteixo en cap altra cosa que no sigui aquest cos. I potser sí que, tanmateix, em mantinc encara un poc femeller i dormilega. Ja dic que joiejo amb la sensació afegida d’anar desnaixent, concepte del tot rierenc que no és sinó el de l’impossible avançar en sentit invers al del temps. Tant impossible com resultà aquell nosaltres dos anant cap a nosaltres un. Fa temps, ja, de tot allò que conservo, però, del tot viu en mi. Per sort o per desgràcia.