Pàgina d'inici » Dietari » Cognoms

Cognoms

Ja fa temps que és com si els cognoms haguessin desaparegut. Mira, si no, escoles i instituts. Com si al món només hi haguessin Paus i Alberts, Mariones i Laures. L’escriptor és sempre en Ramon, o la Mercè. Igual que els pintors, els músics, els físics i els matemàtics…Tots amics, figures familiars talment com si cada dia els veiéssim ben de prop, despentinats i amb sabatilles i barnús a la vora de la llar de foc, o fent gàrgares, o ennuegats. I naturalment, no cal ni dir-ho, el tuteig envers tothom, coneguts i desconeguts. Els professors són l’Oriol i en Toni, i les professores, la Sílvia i la Maite, tots ben amics. Aquest abús del nom propi i del tuteig, en fi, que dissimula una igualtat inexistent, o potser és que insinua també la trivialitat bàsica d’aquestes vocacions: Ramon el pintor, Carles el poeta. Ni Casas ni Riba, no deu caldre. Dec haver anat sempre equivocat, penso. Perquè sempre m’ha semblat que el nom propi va en contra de les jerarquies i el que sempre m’ha agradat i m’agrada de l’univers és que hi hagi personalitats majors, llunyanes, intractables, admirables, pràcticament inabastables, modèliques. Exactament aquelles que m’agrada reconèixer com a mestres i jutges del bon gust. El repte dels models. I el silenci de la reverència, el respecte i la discreció. Molt més enllà del xiuxiueig o de l’altivesa. I el que, t’ho miris com t’ho miris, és ben clar i indiscutible és que sense cognoms no hi hauria noms. Cap ni un.

3 thoughts on “Cognoms

  1. Fa pocs anys un programa de ràdio, de Catalunya Ràdio en concret, transmetia des de l’Espluga de Francolí. Era en un teatre i en un moment determinat van entrevistar unes persones del poble que hi assistien. Al moment de preguntar-ne els noms tots van contestar amb el nom i dos cognoms. Cosa inhabitual, ja que s’ha posat de moda dir el nom i el primer cognom, o el nom sol. Em va semblar molt digne. I endemés amb un català preciós, gens contaminat. Oi que la nostra tradició és de nom i dos cognoms? Doncs, per què aquesta dèria copiada dels anglosaxons i centreeuropeus del nom i primer cognom i prou? Cada terra fa sa guerra. No en tenim prou de retre vassallatge a la llengua anglesa, que també ens hem de blegar davant dels seus costums?

  2. Un amic meu alemany, que de fa molts anys treballa al cos diplomàtic del seu pais (és ambaixador), home de gran cultura (10 llengües escrites i parlades, entre elles el català -après pel seu compte llegint els clàssics-, i coneixements amplis d’una vintena més, arribant l’espectre fins al siríac), el qual un bon dia s’entrevistà amb un poeta famós que fou una bona colla d’anys secretari de l’expresident Pujol, per veure si tenia possibilitats de treballar al departament de Cultura de la Generalitat, però fou descartat per manca de pressupost (li digueren), em va fer veure que aquest tuteig a ultrança que ho impregna tot i que és, de fet, tan espanyol (no passa enlloc més del món, això), respon a una característica ben “castissa” de la falange, del fals tracte igualitari, afectat, entre “camarades”. Ell no deixava mai de sorprendre-se’n, i es dolia de la pèrdua del tracte de vós tan i tan escadusser avui dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s