Cognoms

Ja fa temps que és com si els cognoms haguessin desaparegut. Mira, si no, escoles i instituts. Com si al món només hi haguessin Paus i Alberts, Mariones i Laures. L’escriptor és sempre en Ramon, o la Mercè. Igual que els pintors, els músics, els físics i els matemàtics…Tots amics, figures familiars talment com si cada dia els veiéssim ben de prop, despentinats i amb sabatilles i barnús a la vora de la llar de foc, o fent gàrgares, o ennuegats. I naturalment, no cal ni dir-ho, el tuteig envers tothom, coneguts i desconeguts. Els professors són l’Oriol i en Toni, i les professores, la Sílvia i la Maite, tots ben amics. Aquest abús del nom propi i del tuteig, en fi, que dissimula una igualtat inexistent, o potser és que insinua també la trivialitat bàsica d’aquestes vocacions: Ramon el pintor, Carles el poeta. Ni Casas ni Riba, no deu caldre. Dec haver anat sempre equivocat, penso. Perquè sempre m’ha semblat que el nom propi va en contra de les jerarquies i el que sempre m’ha agradat i m’agrada de l’univers és que hi hagi personalitats majors, llunyanes, intractables, admirables, pràcticament inabastables, modèliques. Exactament aquelles que m’agrada reconèixer com a mestres i jutges del bon gust. El repte dels models. I el silenci de la reverència, el respecte i la discreció. Molt més enllà del xiuxiueig o de l’altivesa. I el que, t’ho miris com t’ho miris, és ben clar i indiscutible és que sense cognoms no hi hauria noms. Cap ni un.